El llibre ens explica la història d’en Toru Watanabe, un noi que s’acosta als 40 anys i que un bon dia escolta la cançó Norwegian Wood (subtítol del llibre, per cert) dels Beatles quan aterra en un aeroport europeu. Amb aquell poder d’evocació que tenen sovint les cançons, la música del quartet de Liverpool el transporta immediatament vint anys enrere, a la seva època universitària i a la turmentosa relació amb la Naoko, una noia mentalment inestable que havia estat la xicota del seu millor amic de l’adolescència, que es va acabar suïcidant. Després que la Naoko ingressa en un centre de salut mental, en Toru s’enamora de la Midori, una noia activa, desinhibida i que és l’antítesi total de la Naoko. Aquesta doble relació farà que en Toru estigui contínuament perdut entre dos móns molt diferents, però que sembla necessitar d’igual manera.
En Toru és un noi solitari, insegur, ple de dubtes i temors, que intenta trobar el seu lloc en el món a través de l’amor per dues noies totalment contraposades, i sovint també amb relacions sexuals d’una sola nit que només fan que augmentar la seva buidor interior. L’estil de Murakami, nostàlgic però dotat d’un humor molt particular, és directe, fàcil de llegir i té una notable capacitat per ficar-te a la pell dels personatges, et fa compartir els seus pensaments més íntims, les seves esperances i les seves experiències vitals. La trista història de Tokio Blues està centrada al Japó, però es pot extrapolar perfectament a qualsevol lloc del planeta, perquè parla de sentiments que tots hem viscut en algun moment. Sens dubte, una bona introducció a l’univers Murakami que tants milions d’adeptes té a tot el planeta.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada