El club dels 27

Groucho Marx deia, amb el seu peculiar sentit de l’humor, que ell mai voldria formar part d’un club que l’admetés com a soci. Però sens dubte, si hi ha un club al qual ningú voldria haver de pertànyer és l’anomenat “club dels 27”, integrat per músics que han deixat prematurament aquest món precisament a aquesta edat, i gairebé sempre en estranyes circumstàncies. La mort d’Amy Winehouse, fa poc més d’una setmana, ha tornat a posar al primer pla de l’actualitat una de les curiositats més grans del món de la música, ja que la llista la formen gairebé una cinquantena d’artistes de tots els estils. Avui m’agradaria recordar, per ordre cronològic, els membres més destacats d’aquest club tan poc recomanable:

Robert Johnson: cantant i guitarrista de blues, va deixar enregistrades només 29 cançons però tot i així se’l considera una enorme influència per a generacions senceres de músics no només d’aquest estil musical, sinó també de rock and roll. Va portar una vida molt enigmàtica i això va provocar que circulessin moltes llegendes al seu voltant, com la que diu que va fer un pacte amb el diable per tal d’aprendre a tocar millor la guitarra... a canvi de la seva ànima. La seva mort, el 16 d’agost de 1938, és un misteri: algunes versions diuen que va ser enverinat amb estricnina per un marit gelós, altres que va morir de pneumònia, o de sífilis. I el misteri es va perllongar més enllà: ningú sap exactament on el van enterrar, ja que pel que sembla hi ha fins a tres tombes diferents amb el nom de l’artista.

Brian Jones: va ser el membre fundador dels Rolling Stones, juntament amb Mick Jagger i Keith Richards. A més de ser el guitarra rítmica del grup, Jones també tocava molts altres instruments no massa habituals en el món del rock, com ara el sitar, la mandolina o l’arpa. El seu comportament erràtic, la seva addicció a les drogues i les contínues friccions amb els membres del grup (especialment amb Richards) va fer que abandonés la formació el 10 de juny de l’any 1969. Encara no un mes després, el 3 de juliol, el van trobar mort a la piscina de la seva granja de Sussex. Oficialment la seva mort va ser deguda a un atac d’asma mentre nedava, però avui en dia aquesta versió encara no s’ha aclarit. Expliquen que Jones solia dir “Sí, vull ser famós. I no, no vull arribar als 30 anys”. Objectius acomplerts.

Jimi Hendrix: tot i que ell deia que l’únic que feia era tocar i res més, James Marshall Hendrix està considerat per molts artistes, revistes del gènere, experts i crítics musicals com el guitarrista més innovador i influent de la història del rock. Hendrix va morir el 18 de setembre de 1970 ofegat en el seu propi vòmit (una mort clàssica en el món del rock), provocat després d’haver pres pastilles per dormir barrejades amb una gran quantitat d’alcohol. No obstant, també hi ha la teoria que les pastilles i l’alcohol els hi va proporcionar el seu representant per poder cobrar l’assegurança de vida de l’artista.

Janis Joplin: cantant nord-americana de rock i blues, famosa sobre tot per la seva poderosa veu. Va ser la primera dona considerada com una estrella del rock, a més de ser un símbol de la cultura hippy dels anys 60 gràcies al seu esperit rebel, inspiració per a moltes dones de la seva època. Malgrat això, el seu sentiment de soledat i la seva inseguretat afectiva van fer que ja des de molt jove consumís grans quantitats d’alcohol (“crec que penso massa, i per això bec”). Més tard van arribar les drogues (segons ella “el que et fa sentir bé no et pot causar cap mal”), i finalment va morir el 4 d’octubre de 1970 (dues setmanes després que Jimi Hendrix) a conseqüència d’una sobredosi d’heroïna d’extrema puresa (un 40%, quan el més normal és que sigui del 2%). En el seu testament, va deixar 10.000 dòlars als seus amics per tal que celebressin la seva mort “amb una festa salvatge”.

Jim Morrison: poeta, cantant i compositor, líder del grup de rock psicodèlic The Doors i una de les personalitats més carismàtiques de la història de la música. Fascinat per la literatura i la poesia, es diu que tenia un coeficient intel·lectual de 149. També era un consumidor habitual d’alcohol i de diverses substàncies psicotròpiques (com l’LSD, la marihuana i el peiot). La seva carrera va estar envoltada d’actituds provocadores, polèmiques i escàndols, fins al punt que la policia el va detenir durant algun dels seus concerts sense ni deixar-lo baixar de l’escenari. Va abandonar la seva carrera musical en el moment de màxima popularitat, quan The Doors eren l’únic grup que podia fer una mica d’ombra als gegants Beatles i Rolling Stones, i es va traslladar a París per dedicar-se a la seva verdadera passió, la poesia. El 3 de juliol de 1971 el van trobar mort a la banyera del seu pis a la capital francesa. No se li va practicar l’autòpsia, però oficialment va morir degut a una aturada cardíaca (tot i que també han circulat les versions del suïcidi i fins i tot de l’assassinat).

Kurt Cobain: cantant, guitarrista i líder del grup Nirvana, va ser un dels principals impulsors del grunge, estil musical sorgit a principis dels anys 90 a la ciutat de Seattle com a contundent resposta a les corrents musicals predominants als anys 80. Les lletres de les cançons de Cobain reflectien l’apatia i el desencant que governaven la seva vida. Era hiperactiu des de petit i també patia bronquitis crònica i un dolor estomacal que mai li van diagnosticar i que l’afectava emocionalment, fins al punt de patir depressions freqüents. Tot això, sumat a la seva tempestuosa relació amb la cantant Courtney Love, a l’estrès de les gires i els actes als que es veia obligat a assistir degut a la fama cada vegada més gran de Nirvana, el van portar a enganxar-se a l’heroïna i finalment a suïcidar-se d’un tret al cap, el 5 d’abril de 1994.

Amy Winehouse: considerada com la gran renovadora del soul i dotada d’una poderosa veu de contralt que s’adaptava fàcilment també al jazz i al blues, la cantant anglesa va morir el passat 23 de juliol víctima del seu comportament autodestructiu, que sovint va fer que el seu enorme talent quedés amagat. Ens deixa com a llegat dos discos notables, Frank (2003) i, sobretot, Back to Black (2006). Les causes de la seva mort encara no s’han aclarit.