La travessa del desert de Brian Clough

Els aficionats al futbol saben perfectament que cada any pugen tres equips de segona divisió a primera. Molts tornen a baixar, o bé es mantenen durant poc temps a la màxima categoria. El que ja no és tan normal (jo no ho he vist mai) és que un equip que ha pujat de segona acabi guanyant la lliga de primera. I encara menys, que l’any següent arribi a semifinals de la Copa d’Europa. I si resulta que l’entrenador que ho ha fet possible, al cap d’uns anys repeteix els mateixos fets amb un altre equip, però a sobre ho millora perquè acaba guanyant la màxima competició europea (i no un any, sinó dos consecutius), aleshores hem de concloure que ens trobem davant d’un geni de les banquetes.

Aquest geni es deia Brian Clough, un nom segurament desconegut per a la majoria d’aficionats d’aquí, però que a les illes britàniques és un autèntic mite (es mereix un article per a ell sol, que espero fer en les properes setmanes). Personatge arrogant, egocèntric i amic de ser sempre el centre d’atenció amb les seves polèmiques (però sovint veritables) afirmacions, les seves proeses amb el Derby County i el Nottingham Forest encara no han estat igualades, i segurament no ho seran mai tal i com està el futbol actualment, cada vegada més decantat cap als equips grans.

Clough, no obstant, també va passar èpoques no tan bones. Una d’elles és la que es descriu a l’últim llibre que ha caigut a les meves mans, The Damned United (sí, he tornat a llegir una novel·la en anglès després de força temps de no fer-ho), on es detalla l’etapa com a entrenador del Leeds United, aleshores el millor equip d’Anglaterra... però també el més odiat. El mateix Clough en va ser un gran crític, ja que era un equip acostumat al joc brut i dur fins arribar a la violència, però tot i així va acceptar l’oferta per entrenar-lo. Potser arran d’aquestes crítiques ferotges els jugadors del Leeds no el van acceptar mai, i alguns (amb el capità Billy Bremner al capdavant) li van fer la vida impossible fins que al final va acabar plegant al cap de només 44 dies.

El llibre està escrit des del punt de vista del mateix Brian Clough (molt sovint en forma de monòleg interior), barreja ficció i realitat, i no ha estat exempt de polèmica perquè alguns jugadors del Leeds d’aquella època (com ara Johnny Giles) han afirmat que alguns dels passatges no s’adeqüen al que va passar realment, i membres de la família del difunt entrenador van considerar que la imatge que se’n donava era massa negativa. La novel·la descriu amb tot detall les penúries del mes i mig que Clough va passar al capdavant del Leeds United, la seva relació amb els jugadors i els directius del club, la relació personal i professional amb el seu ajudant Peter Taylor (plena d’alts i baixos, però marcada sempre per una gran amistat), i també la seva gran rivalitat amb Don Revie, l’antic entrenador del Leeds. A la vegada, amb continus flashbacks es recorden temps millors de l’entrenador en la seva primera època daurada al capdavant del Derby County. Veurem tant els bons moments com els dolents, el triomf i el fracàs, els paral·lelismes entre l’esport i la vida. La crítica anglesa va rebre l’obra de David Peace amb entusiasme, i l’ha arribat a qualificar com la millor novel·la esportiva de la història. No he llegit prou com per poder-hi estar o no d’acord, però sens dubte és un llibre que entusiasmarà a qualsevol aficionat a l’esport rei.

La novel·la va tenir una adaptació cinematogràfica l’any 2009, que vaig veure fa uns mesos i que vaig tornar a revisar després d’haver llegit el llibre. Lògicament és impossible que una pel·lícula entri en tants detalls com ho fa la versió literària, però es tracta d’una adaptació més que notable (tot i la dificultat que representa adaptar un llibre que salta contínuament del present al passat) i tots els fets importants hi són presents, excepte potser les clares al·lusions que fa el llibre a l’afició a la beguda de Brian Clough (que a la llarga va derivar en un alcoholisme que li va acabar provocant la mort l’any 2004). Si abans dèiem que el llibre era una de les millors novel·les esportives mai escrites, també podem dir que la pel·lícula és una de les millors que s’han fet mai sobre el món del futbol.

En resum, un llibre i una pel·lícula sobre un dels personatges més fascinants de la història del futbol, que cap aficionat a aquest esport en general, i a l’anglès en particular, es pot deixar perdre.