L’home de negre a la presó de Folsom

Ja fa molts anys que m’agrada la música country. Aprecio la seva senzillesa harmònica i la seva capacitat d’evocar paisatges solitaris i polsosos, ferrocarrils transcontinentals, herois anònims i oblidats, gent que lluita per tirar endavant i que quan s’acaba el dia busca alguna raó per continuar creient. I si em fessin triar un sol intèrpret d’aquest gènere, segurament la meva elecció seria el gran Johnny Cash, l’home de negre, el cantant de la veu cavernosa, el defensor de les causes perdudes i dels desafavorits.

Repassar la vida i la carrera musical d’un mite com Johnny Cash donaria per molt més que un simple article en un bloc. Avui la meva intenció només és recordar l’aniversari del seu cèlebre concert a la presó de Folsom (Califòrnia), celebrat el 13 de gener de 1968 (ahir va fer 44 anys). Ja feia temps que Cash s’havia mostrat interessat en tocar en una presó, concretament des que l’any 1955 va gravar la cançó Folsom Prison Blues, que reflectia la seva percepció sobre la vida en un centre penitenciari i que ben aviat es va popularitzar entre els interns, que a vegades li escrivien per demanar-li que hi anés a tocar. De fet, abans de gravar el disc a Folsom ja havia tocat en aquesta mateixa presó l’any 1966, i anteriorment (el 1957) també a la presó estatal de Huntsville, on la bona rebuda el va animar a continuar tocant en aquests centres. Johnny Cash sempre havia mostrat una gran compassió pels presoners, i volia que tinguessin alguna cosa agradable per recordar en la soledat de la seva cel·la.

La gravació del concert va venir precedida d’una certa polèmica amb la seva companyia discogràfica (Columbia Records), que no veia clar això d’anar a gravar un disc en una presó de màxima seguretat, però Cash es va mostrar inflexible i els hi va dir als directius que ell faria el concert, i que podien decidir si gravar-lo o no. Acompanyat de la seva banda (els Tennessee Three), de Carl Perkins i de la seva futura esposa June Carter, Johnny Cash va comparèixer davant d’uns 2000 interns quan faltaven pocs minuts per tres quarts de deu del matí, va saludar-los amb la frase amb què obria tots els seus concerts (“Hello, I'm Johnny Cash”) i va actuar dues vegades, per si la primera gravació no era del tot correcta. A l’hora de la veritat, el primer concert va ser el bo perquè de les disset cançons del disc, quinze són extretes de la primera actuació i només dues de la segona. La gravació es va tancar amb la cançó Greystone Chapel, escrita per un presoner i que el rector del centre va fer arribar a mans del cantautor la nit abans.

Les bones crítiques que va tenir el disc van revitalitzar la carrera de Johnny Cash (ell mateix va reconèixer que va ser com tornar a començar), ja que els últims anys havia perdut popularitat en bona part degut a la seva dependència de les drogues. At Folsom Prison va desbancar als Beatles de les llistes de discos més venuts a Estats Units, l’any 2003 havia venut més de tres milions de còpies i diversos mitjans el consideren un dels millors àlbums de la història. L’any següent Cash va repetir l’experiència a la presó de San Quentin, de la qual també en va resultar un disc en directe.