Carretera cap a l’esperança

La primera vegada que vaig sentir a parlar de l’escriptor Cormac McCarthy va ser quan vaig veure la pel·lícula No es país para viejos, dirigida pels germans Coen i basada en un llibre seu que vaig tenir l’oportunitat de llegir un temps després. Em va agradar el seu estil directe i la seva prosa precisa, que posteriorment he tornat a gaudir en els llibres Meridià de sang i La carretera, del qual avui m’agradaria parlar.

McCarthy no és un autor que destaqui precisament per l’optimisme de les seves obres, almenys les que he llegit jo, i a La carretera això arriba a extrems d’autèntica desesperació. Ens explica la fugida d’un pare i el seu fill en un món devastat per un desastre inconcret (un holocaust nuclear?), que ha deixat el món reduït a cendres i pràcticament sense vida humana, animal o vegetal. Els dos protagonistes porten els seus escassos béns en un carret de supermercat i la seva esperança és arribar al litoral, un lloc on potser les conseqüències no hauran estat de la mateixa magnitud. En el seu camí hauran d’evitar a bandes organitzades que han adoptat el canibalisme com a mitjà de supervivència, i a més intentar trobar alguna cosa per menjar i abrigar-se en les cases o els pobles abandonats que es van trobant.

Es fa difícil no sentir compassió per aquest pare malalt i el seu fill en el seu viatge desesperat per un món carbonitzat, cap a un futur incert que no presenta massa opcions de ser molt millor que el present. Intenten mantenir la seva humanitat i dignitat en un món on la majoria de supervivents són “els dolents” (com diu sovint el nen), i es donen força mútuament per continuar endavant un dia més, malgrat la falta de menjar i de patir un fred “capaç de trencar les roques”. La sensació de desolació és constant, i gràcies a les perfectes descripcions de McCarthy ens sentirem com si també estiguéssim avançant cap al sud amb ells dos, buscant arribar al mar en un viatge sense retorn i cap a una esperança cada vegada més improbable.

Igual que em va passar amb No es país para viejos, amb La carretera també vaig veure la pel·lícula abans de llegir el llibre. Crec que no és l’ordre desitjable, perquè llegint el llibre et fas tu mateix els teus paisatges i li poses cara als personatges, mentre que si ho fas al revés “veus” contínuament les cares dels actors a cada pàgina. Però prescindint d’això, l’adaptació cinematogràfica de La carretera plasma perfectament el món gris, fosc i depriment per on transiten el pare (un Viggo Mortensen excepcional, com sempre) i el nen. Una molt bona adaptació a la gran pantalla d’una novel·la d’aquelles que deixen marca mentre la llegeixes i també quan ja l’has acabada.