George (simply the) Best

“Seria molt difícil triar entre marcar-li un golàs al Liverpool o anar-me’n al llit amb Miss Món. Per sort, he fet ambdues coses”. Aquesta frase podria ser un bon resum del que va ser la vida de George Best, un d’aquells futbolistes que podia haver arribat on hagués volgut, però que un dia va triar el costat equivocat de la vida i es va embarcar en una espiral d’autodestrucció que se’l va acabar emportant, avui fa exactament set anys. Pràcticament ningú dubta que si Best hagués portat una vida raonablement ordenada i el futbol hagués estat la seva màxima prioritat, avui en dia tindria un lloc en l’Olimp de la pilota que ocupen Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. Ell mateix va dir que “només em penedeixo de no haver jugat deu anys més”.

Jornada de reflexió en deu tuits

1) Seré il·lús, però m'hagués agradat molt veure una candidatura unitària dels partits catalans.

2) No només no hi ha hagut entesa entre els partits catalans, sinó que no n'hi ha hagut ni entre els independentistes. Lamentable.

3) En Mas aquests dies ha parlat molt bé, però a mi em sembla que a l'hora de la veritat es farà enrere. Tant de bo m'equivoqui.

4) Oriol Junqueras ha fet oblidar la trista etapa Carod-Puigcercós a ERC. Discurs sòlid, coherent i, per mi, convincent.

5) No es pot intentar convèncer la gent amb mentides com aquella bajanada del canvi de cognoms. Indignant i lamentable campanya del PP.

6) Després d'en Montilla, semblava impossible que el PSC trobés un líder més gris. No coneixíem en Pere Navarro.

7) He trobat la campanya d'ICV massa destructiva pel meu gust. En general respecto les seves idees, però em continuen semblant uns il·lusos.

8) Comparteixo les idees de SI, però veig en López-Tena massa esverat, com en estat permanent de crispació. Més calmat seria més convincent.

9) Vidal-Quadras, Rajoy, Sánchez-Camacho, Tejero, Montoro, El Mundo,... Oficialment compartim nacionalitat amb aquesta xusma. Penseu-hi.

i 10) Després del joc brut que Espanya ha demostrat que està disposada a fer, encara queda algú que vulgui continuar formant-ne part?

Un tren a l’espai

El passat 14 d’octubre, mig món seguia amb expectació el salt des de l’estratosfera de l’austríac Felix Baumgartner, que va suposar batre el rècord mundial d’alçada per un salt en paracaigudes, i també el de velocitat de caiguda.

Fa més o menys un mes, el californià Ron Fugelseth també va decidir explorar l’estratosfera d’una manera ben particular. Va enviar a l’espai la joguina preferida del seu fill de quatre anys (un tren al que el nen anomena “Stanley”), lligat en un globus meteorològic amb una càmera de vídeo i un telèfon mòbil antic que feia les funcions de GPS.

La joguina va trigar una hora a arribar a l’estratosfera i, quan el globus va esclatar, vint minuts més a tornar a terra. El pare i el nen el van haver d’anar a buscar més de 43 quilòmetres enllà, en un camp de blat. Aquest vídeo és el testimoni del viatge de l’”Stanley”.

Els terrors de David Cronenberg

Hi ha directors que pel sol fet d’esmentar-los ja ens porten al cap un determinat tipus o estil de cinema. El canadenc David Cronenberg es va guanyar, al llarg dels anys 70 i 80, una ben merescuda fama com a director de pel·lícules de terror i ciència ficció, amb títols tan destacats com Videodrome, Scanners o, sobretot, La mosca. En tots aquests films era destacable la seva predilecció per un tipus d’horror basat en la descomposició física i l’alteració dels teixits del cos (sovint per l’acció de la tecnologia), fet que li va valer els sobrenoms de “Rei de l’horror veneri” o de “Baró de la sang”. Aquests últims anys, però, Cronenberg s’ha desmarcat d’aquest estil de cinema i ens ha lliurat dues de les seves millors pel·lícules dins del gènere del thriller mafiós.