“Seria molt difícil triar entre marcar-li un golàs al Liverpool o anar-me’n al llit amb Miss Món. Per sort, he fet ambdues coses”. Aquesta frase podria ser un bon resum del que va ser la vida de George Best, un d’aquells futbolistes que podia haver arribat on hagués volgut, però que un dia va triar el costat equivocat de la vida i es va embarcar en una espiral d’autodestrucció que se’l va acabar emportant, avui fa exactament set anys. Pràcticament ningú dubta que si Best hagués portat una vida raonablement ordenada i el futbol hagués estat la seva màxima prioritat, avui en dia tindria un lloc en l’Olimp de la pilota que ocupen Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. Ell mateix va dir que “només em penedeixo de no haver jugat deu anys més”.
Després de la tragèdia de Munic, que va acabar amb la vida de mig equip del Manchester United, l’entrenador Matt Busby (un dels supervivents) tenia davant seu la difícil missió de reconstruir un equip que havia enamorat a tota Europa. Amb una base de jugadors joves encapçalats pel mític Bobby Charlton (un altre supervivent), més algun reforç d’urgència i jugadors de segona fila de Manchester, Busby va anar refent el que la desgràcia li havia pres. Fins que un bon dia, a les oficines del club es va rebre un telegrama del cercatalents Bob Bishop que deia “Em sembla que he trobat un geni”.
Aquest geni era un noi nord-irlandès de quinze anys, prim i amb unes cames raquítiques, que des de molt petit ja estava obsessionat amb la pilota, fart de jugar al descampat de darrera de casa seva i al qual l’equip de regional del seu barri va descartar pel seu aspecte dèbil (Déu els hi conservi la vista). El Manchester li va fer una prova i ell va tornar a Irlanda al cap de dos dies perquè trobava a faltar la seva família. El club anglès, però, va insistir i, com que per la seva edat no podien fer-li un contracte professional, el van contractar com a noi dels encàrrecs. Finalment, amb disset anys, George Best va canviar els solars i els carrerons del seu Belfast natal per la gespa del mític estadi d’Old Trafford, i així va començar la llegenda del millor regatejador britànic de la història.
La sang nova que necessitava el Manchester United per ressorgir de les seves cendres va resultar ser molt millor del que ningú havia esperat. Best era un jugador amb un talent excepcional, àgil, ràpid, un extrem esquerre extraordinari que feia servir les dues cames amb igual habilitat i que, a més, veia porta amb facilitat. El mateix Pelé va arribar a dir que era el millor jugador del món, i de fet un dels seus molts sobrenoms va ser “el Pelé blanc”. Junt amb Charlton i l’escocès Denis Law va formar l’anomenada “Santíssima Trinitat” del club anglès, i plegats van guanyar dues lligues i la Copa d’Europa de 1968. El mateix any, Best va guanyar la Pilota d’Or com a millor jugador europeu, i a dia d’avui continua sent l’únic futbolista irlandès de la història que l’ha aconseguida.
Potser perquè amb només 22 anys ja havia arribat a la cima de l’èxit, Best va desviar la seva increïble fama cap a una vida de sortides nocturnes, dones espectaculars (“Diuen que me n’he anat al llit amb set Miss Món, però només han estat tres”), el joc i sobretot l’alcohol, molt d’alcohol. Amb les seves patilles, la seva melena, el seu enorme carisma i el seu estil de vida alegre i desenfadat, el genial jugador semblava més aviat una estrella de la música, i potser per això també el van anomenar “el cinquè Beatle”. Considerat un dels primers futbolistes mediàtics de la història, George Best va arribar a rebre 10.000 cartes setmanals i va aparèixer en multitud d’anuncis, ja que el seu cognom (“best” vol dir “el millor” en anglès) era una autèntica mina per als publicistes.
“M’he gastat molts diners en beguda, dones i cotxes ràpids. La resta l’he malgastat”.
Lluny d’intentar dissimular els seus excessos, Best sempre va defensar i fomentar el seu estil de vida autodestructiu amb unes bones dosis de sarcasme i un increïble enginy per deixar anar frases memorables. Però, lògicament, una vida d’excessos no era compatible amb les exigències de l’esport d’alt nivell. El seu joc es va començar a ressentir i, amb només 27 anys, va abandonar el Manchester United i va començar a vagar per equips de menor categoria, lliga nord-americana inclosa, en una mena de jubilació anticipada. Això sí, encara li quedava talent per fer coses com aquesta:
Un cop retirat del futbol, el seu alcoholisme va empitjorar i el va convertir en un home enganxat a una ampolla, incapaç de deixar de beure malgrat saber que la seva vida depenia precisament de deixar l’alcohol. Les seves declaracions públiques sempre van ser insolents i fins i tot insultants, i també el van detenir en més d’una ocasió per violència conjugal, abús a una menor, conduir begut, resistència a l’autoritat i altres actes violents. Això sí, quan obria la boca continuava tenint gràcia, fins i tot fent broma del seu problema: “Tenia una casa a la vora del mar, però per anar a la platja havia de passar per davant d’un bar. No em vaig banyar mai”.
“El 1969 vaig deixar les dones i l’alcohol. Van ser els pitjors vint minuts de la meva vida…”
L’any 2002 va rebre un trasplantament de fetge, però tot i així va continuar bevent. El 20 de novembre de 2005, i per petició expressa del propi ex futbolista, el diari sensacionalista News of the World va publicar una foto seva al llit d’un hospital de Londres, on estava ingressat des de feia més d’un mes, junt amb el que seria el seu missatge final: “No moriu com jo”. Cinc dies després, George Best moria als 59 anys degut a una infecció pulmonar combinada amb una fallada multiorgànica.
La Premier League va anunciar que es guardaria un minut de silenci en tots els partits del cap de setmana posterior a la seva mort. En comptes d’això, a la gran majoria de camps es va fer un minut d’aplaudiments en el seu honor. Al seu enterrament hi van assistir més de 100.000 persones, i l’aeroport de Belfast actualment porta el seu nom. Pels que no el vam poder veure jugar, tenim la immensa sort que la tecnologia actual (YouTube i similars) ens permet recuperar petits moments del seu talent incomparable. Maradona good, Pelé better, George Best.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada