El talent innat de Matthews va ser evident des de ben jove, ja que amb només 16 anys debutava amb l’Stoke City a segona divisió i amb 17 ho feia amb la selecció anglesa, en un partit contra Gal·les on, a més, va marcar un gol. Es va convertir immediatament en un ídol nacional i en un futbolista totalment diferent al que estava acostumat a veure el públic anglès: un futbol de passades llargues, salts poderosos, càrregues i força física. A ell, en canvi, instal·lat a la posició d’extrem dret que va ocupar durant tota la seva carrera esportiva, li agradava aturar la pilota i fer fintes, encarar al rival, enganyar-lo i acabar centrant amb gran precisió cap al company més ben desmarcat. Mai s’havia vist res semblant a Anglaterra. El van anomenar The Wizard of Dribble (El mag del regat), però també va rebre crítiques, com sempre que algú trenca les normes establertes: que aturava el joc, que donava temps a que la defensa rival es reorganitzés, etc.
Però la seva llegenda no seria tan gran si només estiguéssim parlant d’habilitats futbolístiques. A més, hi hem d’afegir una longevitat esportiva absolutament extraordinària i única en la història del futbol. El 2 de maig de 1953, amb 38 anys (una edat a la que molts futbolistes ja s’han retirat), Matthews va ser decisiu per tal que el Blackpool (club al qual havia estat traspassat amb 31 anys) remuntés una final de Copa que perdia 1-3 contra el Bolton a mitja hora del final, i que va acabar guanyant 4-3. La seva influència en el partit va ser tan destacada que encara avui se’l coneix com “The Matthews Final”, malgrat que ell (amb la seva modèstia habitual) sempre va afirmar que el mèrit havia estat de l’equip i de Stan Mortensen, l’únic jugador que ha marcat un hat-trick en una final de la Copa anglesa.
Amb 40 anys complerts, Anglaterra juga un partit contra Brasil i guanya 4-2 gràcies a quatre jugades de l’extraordinari extrem, un fet que unit a la seva excel·lent temporada va contribuir a que li concedissin la Pilota d’Or, un premi que acabava de crear la revista France Football per reconèixer al millor futbolista europeu de l’any, i que es va lliurar per primera vegada el 1956. Matthews (que tenia 41 anys) va superar per tres punts a Alfredo Di Stéfano, estrella del Real Madrid que acabava de guanyar la primera Copa d’Europa de la història aquell mateix any.
Cinc anys després d’haver guanyat el trofeu, Matthews va tornar a l’Stoke (que tornava a jugar a segona divisió) i dos anys més tard (quan en tenia 49) el van triar per segona vegada jugador anglès de l’any, la mateixa campanya que el seu equip va tornar a primera. El 6 de febrer de 1965 va jugar el seu últim partit oficial: un Stoke-Fulham, amb les 25.000 localitats del camp venudes i 40.000 persones més al carrer sense entrada. Tenia cinquanta anys i cinc dies, i segons ell encara hagués pogut continuar jugant. Aquell mateix mes va ser nomenat Cavaller de l’Imperi Britànic, amb la qual cosa es va convertir en el primer futbolista que rebia el tractament de Sir. Finalment, el 28 d’abril del mateix any va rebre l’homenatge del món del futbol en un amistós entre una selecció de la lliga anglesa i una selecció mundial. Acabat el partit, va sortir del camp a espatlles de dos altres mites: el gran golejador hongarès Ferenc Puskás i el rus Lev Yashin, el millor porter de la història.
L’any 2010, deu anys després de la seva mort, les botes que va fer servir a la final de Copa que porta el seu nom es van vendre en una subhasta benèfica per 43.000 euros, gairebé cinc vegades el seu preu de sortida. Defensor del bon futbol, exemple de noblesa i cavallerositat, Stanley Matthews no es queixava per les entrades dels rivals, no va veure ni una targeta en tota la seva llarguíssima carrera i ningú recorda haver-lo vist mai protestar a l’àrbitre. El mateix Pelé el va definir com “l’home que ens va ensenyar com s’ha de jugar a futbol”. Més que un jugador, una llegenda.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada