Si tenim en compte això i el títol de la seva última pel·lícula, no cal ser un geni per saber que en algun moment de la seva vida Tarantino va veure Django, producció de l’any 1966 dirigida per l’italià Sergio Corbucci i protagonitzada per Franco Nero en el paper d’un pistoler que arriba a un poble de l’oest arrossegant un taüt pel fang, en una primera seqüència d’una gran força visual. No sabem d’on ve, ni per què ha arribat, ni on va, ni què busca. Ben aviat salvarà una dona de les mans d’uns bandolers mexicans, que estan enfrontats amb el major Jackson i la seva colla de servents. Django en principi està de la banda dels mexicans, dels quals coneix al cap, però aquesta amistat perillarà quan robin l’or de Jackson i no es posin d’acord en el repartiment.
Django és una molt bona mostra del que es va anomenar irònicament spaghetti western (pel seu origen italià), un subgènere del tradicional “cinema de l’oest” americà que va tenir molta fama al llarg de la dècada dels 60 i que va deixar títols tan coneguts com la famosíssima “trilogia del dòlar” de Sergio Leone. Amb un baix pressupost, una estètica bruta, actors secundaris d’aptituds bastant limitades i bones dosis de violència, Django ofereix molts tòpics però també un bon entreteniment per als amants del gènere. Ah, i que ningú es pensi que la pel·lícula de Tarantino n’és una seqüela. L’argument no té absolutament res a veure, tot i que Franco Nero hi té un petit paper i ambdues pel·lícules comencen amb la mateixa cançó: un parell d’aclucades d’ull del director de Knoxville, que no oblida les seves sessions juvenils de cintes de vídeo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada