L’últim home sobre la terra

No fa ni dos mesos vaig llegir al diari que havia mort l’escriptor Richard Matheson. He de confessar que el seu nom no em sonava de res, però una ràpida lectura de l’obituari em va informar que l’autor havia destacat especialment en el camp de la ciència ficció, la fantasia i el terror, la qual cosa ja em va despertar l’interès. I quan vaig veure que entre les seves obres hi havia molts guions d’episodis de La dimensió desconeguda, o també novel·les tan conegudes com L’increïble home minvant, o la història curta que va donar origen a El diable sobre rodes, el meu interès ja va ser total.

El primer llibre que he llegit d’aquest ja desaparegut autor americà no ha estat cap d’aquests, sinó Soy leyenda (I Am Legend), una obra de l’any 1954 que ha estat adaptada al cinema en tres ocasions, l’última de les quals l’any 2007 i protagonitzada per Will Smith. Ens explica la història d’en Robert Neville, l’últim habitant d’un planeta la població del qual ha estat transformada en vampirs com a conseqüència d’una guerra bacteriològica. Serem testimonis de la lluita diària d’en Robert contra els monstres, amagant-se a casa durant la nit i exterminant-los durant el dia, mentre investiga sense parar per intentar trobar una cura per a la malaltia. Però el convenciment que ell era l’únic supervivent de la Terra es trenca quan un bon dia veu a una noia que ronda per fora de casa seva, a plena llum del dia. De tota manera, serà amiga o enemiga? Què farà a partir d’aquesta troballa?

Considerada com la primera novel·la moderna de vampirs, Soy leyenda va ajudar a popularitzar el tema de l’apocalipsi a escala mundial i va ser la inspiració directa de títols mítics del cinema com La nit dels morts vivents. Aquest autèntic clàssic de la ciència ficció transmet molt bé la soledat, l’angoixa i la desesperació d’un home que ha perdut a la seva família i als seus amics, i que es veu empès a sobreviure com pot enmig d’una situació que faria perdre el seny a qualsevol. El llibre està escrit amb un estil directe, amè i fàcil de llegir, i en favor seu s’ha de dir que no conté capítols “de farciment” ni s’allarga innecessàriament (no arriba a les dues-centes pàgines), perquè les coses com siguin, el tema tampoc donaria per a una novel·la molt més llarga. En definitiva, una lectura molt distreta i ideal per a aquests mesos de calor.