Sí, ho reconec: hi va haver un moment de la meva vida que estava convençut que els Modern Talking eren el millor grup del món (tothom té un passat). Molt abans que aparegués Internet, iTunes i Spotify, la manera que tenia de poder escoltar les cançons que m’agradaven era estar pendent dels programes musicals de la ràdio, amb una gravadora de casset al costat i els dits sempre a punt de prémer els botons “Play” i “Record” quan sonés alguna peça que volia guardar.
I entre aquestes, sempre hi havia les d’aquest duet alemany format per Thomas Anders i Dieter Bohlen, que va gaudir d’una gran popularitat a mitjans de la dècada dels 80 gràcies a temes com You're My Heart, You're My Soul, Cheri, Cheri Lady, Brother Louie, Atlantis Is Calling (S.O.S. for Love), Geronimo's Cadillac o Jet Airliner. Les cançons m’agradaven perquè eren enganxoses i ballables, tot i que eren molt semblants entre sí (totes amb aquell falset a la tornada que es va convertir en marca de la casa). Si coneixeu el grup i les seves cançons, feu la prova: escolteu-ne una i quan arribi la tornada, canvieu-la mentalment per la d’un altre tema. Veureu com no només no desentona, sinó que fins i tot queda bé.
Ara que han passat els anys, tant la música com (especialment) l’aspecte dels Modern Talking fan una mica de vergonya aliena. Però reconec que porto algunes de les seves cançons (i altres d’aquella època) al reproductor MP3, amb molta més qualitat que aquelles precàries gravacions de casset, i sempre que faig una reproducció aleatòria i en surt alguna és difícil que no l’acabi escoltant. Recordo amb nostàlgia aquelles estones a la meva habitació, esperant ansiós quina seria la propera cançó que sortiria per l’únic altaveu de la petita ràdio, i no puc evitar que se’m dibuixi un somriure a la cara.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada