Hi ha futbolistes que són tan coneguts que fins i tot els no aficionats saben que existeixen. Qui no coneix a Messi actualment, o a Cruyff i Kubala en la seva època? D’altres són coneguts pels bons aficionats per la seva qualitat, per la seva trajectòria o perquè marquen una època dins d’un club. I d’altres (els que menys) passen gairebé de puntetes per la història del futbol, malgrat la seva enorme qualitat. Avui fa 45 anys que va néixer un d’aquests últims.
Matt Le Tissier hagués pogut ser un dels grans futbolistes de la història si hagués tingut una altra personalitat, un altre tarannà o més ambició, però el seu talent innat no anava acompanyat de la dosi necessària de treball i sacrifici per arribar més amunt. I és que el futbol li agradava tant com les hamburgueses, la xocolata i la cervesa, fins el punt que era bastant habitual veure’l jugar amb un sobrepès més que evident. Però en un món tan contaminat i mogut pels diners, ell va romandre sempre fidel -durant 16 temporades- a la samarreta blanca i vermella del modest Southampton, el seu club de tota la vida, fins i tot quan va baixar de categoria en dues ocasions. D’ofertes dels grans d’Anglaterra (i alguna de l’estranger) no li’n van faltar, però ni se les va escoltar (“Jo no valc tants diners”). Igualment, la selecció del seu país també el va ignorar sistemàticament (mai va jugar en les grans cites, només en vuit partits menors), potser per la seva manca de disciplina professional, per la seva fama de gandul o pel seu caràcter tímid i reservat, sempre allunyat dels flaixos de la premsa.
Ell era feliç fent el que feia (“En aquesta vida hi som per passar una bona estona”), delectant als seus conciutadans amb la seva elegància, creativitat i improvisació, els seus driblatges i fintes impossibles, els seus xuts imparables des de qualsevol angle i amb totes dues cames, i la seva increïble efectivitat des del punt de penal (només una errada en cinquanta intents). Per què havia de canviar d’aires? No li calia. A Southampton era Déu, “Le God”, tal com es pot veure en molts cartells que donen la benvinguda als visitants de la ciutat. No va aconseguir títols, ni va tenir molta fama fora de les illes, ni va guanyar massa diners si tenim en compte les xifres escandaloses que se solen barrejar en aquest món. Tampoc li importava. “Per a mi, els diners mai ho van ser tot. L'estima de la gent, sí”. I efectivament, a més de ser considerat el millor jugador de la història del club, Matt Le Tissier va guanyar-se l’amor incondicional i etern d’una ciutat. “Vaig poder canviar de samarreta moltes vegades, però no tinc remordiments. Diuen que sóc un romàntic, però els que diuen això no veuen la cara dels nens d’aquesta ciutat, que són feliços quan em demanen autògrafs”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada