Potser per camuflar aquesta manca d’imaginació i d’originalitat, els creatius cinematogràfics intenten atraure la gent amb recursos com ara les 3D. El problema és que la immensa majoria de vegades aquest format no aporta absolutament res a les pel·lícules, ja que no estan pensades per ser filmades així sinó que simplement s’afegeix l’efecte posteriorment amb finalitats comercials (les sales aprofiten per cobrar un suplement, tant per la pel·lícula en sí com per les ulleres).
Amb l’estrena de Gravity, la nova pel·lícula del mexicà Alfonso Cuarón, sí que s’ha aconseguit que les 3D estiguin ben utilitzades i que tinguin un sentit dins del film. No només això: a nivell visual, segurament és la pel·lícula més espectacular que he vist a la meva vida. Els efectes de la “gravetat zero” (amb els objectes flotant a l’aire dins de les estacions espacials), les imatges de la Terra vista des de l’espai o dels astronautes treballant a l’exterior de les naus, amb la sensació de profunditat i immensitat que donen les 3D, són realment impressionants i ens confirmen que aquest ha de ser el sentit d’utilitzar aquest format en el cinema.
L’argument de la pel·lícula és molt senzill: un astronauta experimentat (George Clooney) i una doctora (Sandra Bullock) estan reparant el telescopi espacial Hubble quan es veuen sorpresos per una pluja de deixalles espacials que destrossa la seva nau i els deixa totalment sols i incomunicats, amb la qual cosa hauran de buscar una solució per intentar tornar vius a la Terra, amb el problema que l’oxigen s’acaba i que la pluja de deixalles tornarà a arribar en poca estona.
(A partir d’aquí, detalls importants de l’argument -inclòs el final-)
La primera part de la pel·lícula (fins el moment en que els dos protagonistes es veuen obligats a separar el cable que els uneix) és francament excel·lent, no només pels efectes visuals sinó perquè es creen unes situacions de tensió i angoixa molt ben aconseguides, i es transmet de manera molt convincent el pànic que s’ha de sentir en una situació semblant. Però a partir d’aquest moment, Gravity passa a convertir-se en un producte 100% Hollywood, ple de tòpics i de situacions totalment previsibles i qüestionables: una doctora sense cap mena d’experiència (només ha utilitzat simuladors en el seu entrenament abans de la missió) és capaç d’arribar a l’estació espacial internacional, alliberar una càpsula Soyuz que havia quedat enredada en uns cables, sobreviure misteriosament a una segona pluja de deixalles que ho destrossa tot excepte el seu habitacle (?!), sortir de la càpsula propulsada amb un extintor (??!!), arribar a l’estació espacial xinesa, entrar en una altra càpsula i dirigir-la fins a la Terra, on arriba sana i estàlvia.
Sóc conscient que és cinema i estic disposat a acceptar un cert punt d’exageració, però sincerament aquest segon tram de pel·lícula em va semblar més propi de James Bond que no pas de la història que estava presenciant. Potser el problema és que vaig entrar a la sala després d’haver llegit crítiques entusiastes que em van fer pensar que no només s’havia aconseguit crear un film visualment impecable, sinó també combinar-ho amb una història creïble i coherent. Malauradament, aquesta combinació ideal només es dóna en la primera mitja hora. Això sí, si no us importa massa aquest detall, aquesta vegada sí que val la pena pagar el suplement de les 3D.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada