Juguem a un joc?

Com a bon aficionat al cinema de terror, no descobriré res si dic que la manca d’originalitat és una de les característiques més comunes del gènere. Adolescents perduts que van a parar a una casa abandonada al mig del bosc on van caient eliminats un a un, epidèmies de zombis, esperits que no descansen en pau o assassins que busquen venjança són temes tan habituals que ja cansen. I per això l’estrena de Saw l’any 2004 va ser una bona sorpresa, perquè com a mínim intentava anar una mica més enllà dels tòpics i ens oferia una proposta tan atractiva com inquietant.

Basada en un curtmetratge amb el mateix títol, escrit i dirigit l’any anterior pels mateixos responsables de la versió allargada, Saw arrenca amb una situació gens habitual. Dos homes de mitjana edat es desperten lligats amb cadenes a les canonades d’un lavabo abandonat. Enmig de tots dos, un altre home estirat a terra enmig d’una bassa de sang i amb una pistola a la mà. Cap dels dos recorda com ha arribat fins aquí, ni sap el motiu pel qual hi és. Passats els primers moments de confusió, tots dos descobreixen que tenen un sobre a la butxaca dels pantalons que conté una cinta de casset on el segrestador els explica que un d’ells haurà de matar a l’altre abans de les sis, o en cas contrari la seva dona i la seva filla moriran. Si volen escapar, hauran de resoldre una sèrie de pistes i enigmes amagats a la mateixa habitació. Però el temps corre...

Aquest esgarrifós plantejament és conseqüència del peculiar modus operandi del “dolent” de la pel·lícula. Gràcies a una sèrie de flashbacks podrem saber que els dos captius no són les primeres víctimes del peculiar criminal, que actua amb l’objectiu de castigar a les persones que no saben apreciar tot el que tenen a la vida. Per aconseguir-ho, les droga, les segresta i les deixa soles en algun lloc apartat. Quan es desperten, els hi diu que vol jugar a un joc i els hi explica (mitjançant una gravació de vídeo o d’àudio) què hauran de fer per tal d’alliberar-se del seu captiveri. Tot i que la salvació en teoria és possible, les circumstàncies són tan extremes, les trampes tan recargolades i el temps tan limitat, que molts dels segrestats acaben morint fruit dels nervis, la precipitació i la terrible angoixa que els hi provoca la seva situació.

L’enorme èxit comercial de la pel·lícula va provocar l’aparició de sis seqüeles (una per any) que, com sempre sol passar en aquests casos, en cap cas van arribar al nivell de l’original. Sense ser una obra del tot rodona (costa molt creure’s que tot surti exactament tal i com ho ha planejat el segrestador, i en les escenes fora del lavabo disminueix molt la tensió i l’interès), Saw és una proposta original, angoixant, que atrapa des del primer fotograma i que presenta elements més que suficients per tenir-nos enganxats al seient durant una hora i mitja llarga. Si a tot això hi afegim un dels finals més sorprenents que es recorden, el resultat és una de les propostes més recomanables del cinema de terror dels últims anys.