Normalment no sóc massa aficionat a les versions de cançons. Considero que l’autèntic mèrit està en composar-les, en crear alguna cosa nova, i que una versió ja té bona part de la feina feta.
Però com que sóc així de contradictori, també hi ha versions que m’agraden. Fins i tot que m’agraden molt, o moltíssim, ja sigui perquè em convenç més la veu del versionador, o pels arranjaments, o per algun detall que no sé expressar amb paraules però que fa que el tema m’arribi més endins, o per totes aquestes coses juntes.
Com en aquest cas, que un tal Rufus i la seva veu magistral gairebé em fan oblidar el mestre Cohen...
Situació: un periodista català pregunta a Gerard Piqué si pot respondre a una pregunta en català. El jugador ho fa i després demana al periodista si vol que respongui també en castellà. Llavors intervé Sergio Ramos i li diu, burleta, que contesti en andalús perquè pel que sembla al periodista li costa entendre el castellà.
Pregunta: suposem que un periodista alemany li demana a Piqué que contesti una pregunta en alemany (suposant que el sàpiga parlar). Sergio Ramos hauria fet la mateixa brometa? Tant costa d’entendre que el català és un idioma independent del castellà? Segurament Ramos considera que és un dialecte, o que si Piqué i el periodista parlen en català és per putejar als espanyols, i no perquè és la seva llengua mare.
En fi, no val la pena perdre-hi ni un segon més. Què es pot esperar d’un tio que se’n va als toros a la mitja part d’un partit del seu equip? Els del Crackòvia encara són generosos...
Per sobre d’altres consideracions i de gustos personals, el que ningú pot negar a Robert Rodríguez i a Quentin Tarantino és el seu amor absolut pel cinema. Les seves pel·lícules són una barreja dels gèneres que més els hi agraden i estan farcides d’homenatges narratius i visuals. Tarantino, per exemple, ha manifestat més d’un cop que de jove treballava en un videoclub i que havia vist totes les pel·lícules que hi havia.
Aprofitant aquesta afició comuna i la seva bona amistat, l’any 2007 van decidir fer un particular homenatge al cinema de sèrie B dels anys 70 que tan bé coneixen, i així van sorgir Planet Terror i Death Proof, dues pel·lícules-homenatge-paròdia filmades amb una estètica que recordava aquelles produccions fetes amb quatre duros i que els dos amics s’empassaven de joves. Van incorporar expressament salts en la imatge, escenes tallades sobtadament, efectes visuals que simulaven un negatiu en mal estat, o fins i tot semblava que es cremava, etc. Per completar l’homenatge, als EE.UU. es van projectar conjuntament amb el nom de Grindhouse, una darrera l’altra per recordar les sessions contínues tan populars en aquella època.
Però la cosa no va acabar aquí, i és que a més van filmar una sèrie de tràilers falsos, és a dir, avenços de pel·lícules que no estava previst rodar. D’aquests, el més recordat i el que més èxit va tenir entre el públic va ser el d’una presumpta pel·lícula anomenada Machete, que explica la venjança d’un ex agent federal mexicà traït pels mateixos homes que el van contractar per matar a un senador (el podeu veure al final del post). De fet, la seva popularitat va arribar a ser tan gran que finalment Rodríguez va decidir rodar el film; que jo recordi, és la primera vegada que es fa un tràiler fals i que, a sobre, acaba originant el rodatge de la pel·lícula que anunciava.
La història de fons és realment curiosa, però la veritat és que el resultat no és res de l’altre món, i podríem dir que ja n’hem vist unes quantes dotzenes d’iguals. Això sí, no enganya a ningú i ofereix exactament el que els fans esperen d’ella: bons, dolents, acció, explosions, violència extrema (amb decapitacions i amputacions de membres incloses), litres de sang i grans dosis d’humor (sovint negre). A més, ens permet recuperar a Don Johnson de l’oblit, veure a Steven Seagal fent de dolent per primera vegada a la seva carrera i alegrar-nos la vista amb les espectaculars Michelle Rodríguez i Jessica Alba. Igual que les dues pel·lícules que esmentàvem al principi, aquesta també és una barreja de paròdia i homenatge, una hora i mitja d’entreteniment pur, terriblement divertit i que es posa la mar de bé per desconnectar una mica de tot plegat.
Vagi per endavant que respecto per igual tant a la gent que avui ha volgut fer vaga com a la que no, perquè de motius n’hi ha de sobres tant en un cas com en l’altre. El que no accepto de cap manera és que una decisió que hauria de ser fruit de la llibertat personal vingui coaccionada per altres persones. Tothom té dret a fer vaga però també a no fer-la, i aquesta decisió no pot venir imposada per ningú.
El cas dels piquets (“informatius”, diuen) és especialment greu. En teoria s’encarreguen d’informar dels motius de la vaga i de les reivindicacions que han portat a convocar-la. Ara bé, un cop informada, la gent ha de tenir la llibertat de decidir si s’hi afegeix o no. Si ens forcen a unir-nos a una vaga en contra de la nostra voluntat, no només és un atemptat contra el dret de decidir sinó que és un delicte establert a l’art. 315.3 del Codi Penal. Això no ho he escoltat ni llegit en cap mitjà de comunicació i em sembla un fet especialment greu, perquè representa que estem acceptant un fet delictiu com si fos quelcom normal. Com que ens hem acostumat a la presència dels piquets en les jornades de vaga, a ningú li estranya que tallin carreteres, cremin pneumàtics, trenquin aparadors i, fins i tot, agredeixin a tothom que no pensa com ells.
Imaginem per un moment que en una jornada electoral ens trobéssim algú a la porta del col·legi que ens recomanés a quin partit polític hem de votar, o si hi hem d’anar o si no, i que si no fem el que ell ens diu, ens amenacés o ens agredís. Segur que seria notícia de portada a tots els telenotícies i tothom ho qualificaria com un gravíssim atemptat a la democràcia. Aleshores, per què els piquets poden impedir exercir un dret individual com és el de no fer vaga? Amb quina força moral podran dir els sindicats que la vaga ha tingut un determinat percentatge d’èxit, si el seu seguiment ha vingut imposat per la força? Quanta gent no hauria fet vaga i l’ha haguda de fer perquè l’han obligat? Quantes vegades hem sentit aquests dies frases del tipus “obrirem, però si vénen els piquets tancarem”?
El dret a fer vaga està garantit per la Constitució i es pot considerar com un dels avenços de la democràcia. Però de la mateixa manera també existeix el dret a no fer-la, i no poder exercir-lo per por al que ens pugui passar, francament recorda a èpoques passades i encara no massa llunyanes.
Tot i que em considero una persona bastant descreguda, especialment pel que fa als temes polítics, a vegades encara aconsegueixen enganyar-me. Fa unes setmanes m’alegrava enormement perquè el Parlament de Catalunya havia decidit prohibir les curses de braus a partir de l’any 2012. Jo, amb la meva no habitual innocència, em vaig creure que el motiu d’aquesta futura prohibició era la protecció dels animals i estalviar-los patiments innecessaris simplement per distreure a uns altres animals, en aquest cas bípedes.
Doncs bé, resulta que ara el mateix Parlament ha decidit no prohibir els correbous, per la qual cosa m’imagino que el criteri protector no ha estat la primera prioritat de la nostra benvolguda classe política. Potser ells no saben que de patiments n’hi ha de físics però també de psicològics, i que per fer patir un animal no cal clavar-li banderilles. Tampoc cal ser massa espavilat per deduir que si lligues uns draps encesos a les banyes d’un bou, li provoques un estrès i un terror més que notable pel fet de tenir foc a tocar de la cara. I això per no parlar de la possibilitat de patir cremades al morro o als ulls, o de les estirades de cua incontrolades que els hi fan els borratxos passats de voltes que participen en aquest tipus d’actes.
M’agradaria creure que aquesta decisió no és deguda al fet que els correbous tenen una forta tradició en moltes contrades catalanes (com ara les Terres de l’Ebre), i que els polítics que han votat en contra de la prohibició no ho han fet pensant en les properes eleccions, i en la pèrdua de vots que això els hi podria suposar en aquests indrets. I voldria pensar també que la cosa no es redueix simplement al fet que un sigui una tradició espanyola i l’altra catalana, sinó a que es volia protegir als animals (recordem-ho, en virtut d’una llei aprovada pel mateix Parlament). Però està claríssim que aquest aspecte tant se’ls en dóna i que la seva única preocupació és perpetuar-se en el càrrec a qualsevol preu i que els hi vagin caient cada mes. Pura especulació electoral, teatre, hipocresia i falta de vergonya. La mateixa que sento jo vers els que en teoria em representen.
La matinada del passat 19 de setembre va morir José Antonio Labordeta, víctima d’un càncer de pròstata que arrossegava des de feia quatre anys i que finalment no ha pogut superar. Escriptor, poeta, cantautor, presentador de televisió i “el diputat amb menys vots d’Espanya” (com deia ell mateix), Labordeta va mantenir, per sobre de tot, una trajectòria coherent i íntegra al llarg de tota la seva vida.
El biketrial, o bicitrial, és un esport que consisteix en superar una sèrie d’obstacles, naturals o artificials, a cavall d’una bicicleta i sense posar els peus a terra. Aquest esport va néixer a Catalunya a finals dels anys 70, per la qual cosa no és d’estranyar que molts dels millors representants d’aquesta modalitat siguin catalans.
Jazz. Només d’esmentar aquesta paraula n’hi ha prou per espantar a la majoria de possibles espectadors davant del temor de trobar-se amb un espectacle avorrit, pesat, repetitiu i tristot. Per sort, els components de La Locomotora Negra s’encarreguen de fer desaparèixer tots aquests tòpics cada vegada que trepitgen un escenari per oferir un dels seus recitals. Swing, blues, balades, jazz de Nova Orleans i ritme, molt ritme, que ens farà moure els peus i tamborinejar els dits a la cama.
Tot i que el nom de la formació m’és conegut des de fa molts anys, no va ser fins aquest dissabte que vaig tenir l’oportunitat de comprovar en persona el que m’havien explicat alguns afortunats que ja havien tingut ocasió de veure-la en directe. La Locomotora Negra va tancar brillantment el 31è Festival de Música de Ripoll en un Teatre Comtal que va presentar un ple gairebé absolut i que va premiar amb forts aplaudiments cadascun dels temes que va interpretar la formació barcelonina, que aviat complirà ja 40 anys d’existència.
Música amb majúscules, interpretada amb convenciment i passió pels 17 components que formen la banda i que, per sobre de tot i com diuen ells mateixos, són “un grup d’amics que ens trobem per sopar i que, tot seguit, per tal de pair bé, fem concerts de jazz”. Realment es nota que els hi agrada el que fan, i aquest amor per la música negra dels anys 20, 30 i 40 es trasllada de l’escenari cap al públic i aquest, a la vegada, els hi torna multiplicat en forma d’aplaudiments i de ganes de continuar movent els cossos amb un nou tema, fins a completar gairebé dues hores de concert que passen amb un bufet. De debò que val la pena, i si no em creieu, comproveu-ho vosaltres mateixos:
Amb només tres àlbums al mercat (l’últim dels quals acaba de sortir aquest mateix mes d’agost), la banda canadenca Arcade Fire ha aconseguit fer-se un nom entre les propostes musicals més atractives dels últims anys. I tot això sense el suport de cap discogràfica potent, ni cap mena de campanya de màrqueting, ni recolzament publicitari ni dels mitjans de comunicació. El seu èxit es basa únicament en la difusió per Internet, en el boca-orella i en les seves actuacions en directe.
En el món de la música (i en altres), a vegades la línia que separa l’èxit del fracàs és tan fina que no acabes de saber per què alguns han triomfat i altres s’han quedat a les portes. Aquest podria ser el cas d’Anvil, un grup canadenc de heavy metal reconegut com a influència per molts dels grans grups d’aquest gènere (com ara Anthrax, Motörhead, Slayer o Metallica), i que no obstant no va tenir mai el reconeixement que sí van rebre altres bandes similars.
Jo no havia sentit a parlar mai d’aquest grup fins que un bon dia per Internet em vaig assabentar de l’existència del documental Anvil! The Story of Anvil. Produït i dirigit per Sacha Gervasi (antic fan i roadie de la banda durant els anys 80), ens explica la història del grup, la seva fundació l’any 1973, el seu èxit a principis dels 80 i el seu oblit gairebé immediat després dels seus primers tres discos. A partir d’aquí, som testimonis de la lluita dels dos membres fundadors del grup, el cantant i guitarrista Steve “Lips” Kudlow (que per cert és molt semblant a Rosendo) i el bateria Robb Reiner, per tal de tirar el grup endavant.
A pesar de les seves ànsies de triomfar en el món de la música, la realitat és que tots dos ja han fet 50 anys i un es dedica a repartir menjar a les escoles i l’altre treballa a la construcció. Els hi surt l’oportunitat de fer una gira europea, però acaba resultant un desastre: la seva manager és una inepta total, toquen en sales petites on gairebé no hi ha ningú, sovint no els hi volen pagar el que els hi han promès, etc. Tot i això, i gràcies a que la germana de l’Steve els hi deixa els diners, s’embarquen en la gravació del seu tretzè àlbum com a última esperança de complir el seu somni adolescent. Ho aconseguiran?
El documental és, sens dubte, un dels millors que he vist mai i no només en l’àmbit musical. Té un ritme perfecte, és entretingut, divertit, emocionant i emotiu; ens posem fàcilment a la pell dels personatges perquè són reals i tenen les mateixes preocupacions que qualsevol de nosaltres: treballar, pagar factures i passar dificultats per arribar a finals de mes. També és la història d’una amistat entre dos homes que amb 14 anys van prometre que tocarien junts per sempre, i que volen mantenir la promesa malgrat que sovint es barallin i estiguin a punt de deixar-ho córrer.
Més enllà que ens pugui agradar o no la música, per mi el més destacable del documental és l’esperit que transmet, la il·lusió i les ganes de tirar endavant que tenen els protagonistes, que no es donen mai per vençuts tot i les nombroses dificultats que es van trobant pel camí. Ells estan convençuts de poder triomfar, i tots els seus esforços van encaminats en aquesta direcció. I aquesta fe, aquest convenciment en les pròpies possibilitats, es pot aplicar no només a la música sinó a qualsevol àmbit de la vida. Si teniu l’oportunitat, feu-vos un favor i no us el perdeu!
