D’esquena a la realitat

Sempre que en el futbol hi ha jugades polèmiques, com en la jornada d’ahir dels vuitens de final del Mundial 2010, es torna a encendre el debat entre els aficionats: tecnologia sí o no? Els detractors diuen que la polèmica i els errors arbitrals formen part de la salsa del futbol, i que si es fes servir la tecnologia es convertiria en un esport totalment diferent. Els partidaris (com jo) pensem que és absolutament absurd que milions de persones puguin veure a l’instant si la jugada és legal o no, i en canvi el responsable de decidir-ho només tingui com a instrument la seva vista i la dels seus dos ajudants.

En aquest Mundial, a més, els videomarcadors repeteixen les jugades (cosa que ja va passar el 2002 i que es va prohibir el 2006, igual que a la Lliga espanyola), amb la qual cosa fins i tot els jugadors poden veure si la decisió arbitral ha estat o no encertada. Però com que la FIFA prohibeix als àrbitres corregir una decisió després de veure les imatges, l’italià Roberto Rosetti no va tenir més remei que protagonitzar una escena absolutament surrealista: estava veient que entre Tévez i la ratlla de gol no hi havia ningú, sabia que era un dels fores de joc més clars de la història del futbol i que estava prenent una decisió equivocada, però no va tenir més remei que prendre-la.

Encara que sembli mentida, les normes del futbol, considerat unànimement l’esport més popular del planeta, continuen basades en les originals de l’any 1863. D’aleshores ençà són molt poques les variacions que hi ha hagut. És un esport que viu d’esquena al progrés i a la realitat tecnològica que ens envolta, a diferència d’altres com el tennis o el bàsquet, on és habitual fer servir mitjans tècnics (l’ull de falcó o el vídeo) per tal que els àrbitres puguin decidir correctament en cas de dubte. Per no parlar de la foto finish, que ja fa anys i panys que s’aplica a l’atletisme i a altres esports en cas de finals ajustats. Fins i tot l’hoquei herba (un esport amateur) ha incorporat el vídeo-àrbitre. Com és possible que un esport tan professionalitzat i on es juguen tants milions com és el futbol depengui d’una decisió humana?

La solució, per mi, seria ben senzilla: que el quart àrbitre (que actualment només serveix per comprovar els tacs dels suplents i per indicar als entrenadors que no surtin de l’àrea tècnica) tingui un monitor a davant, i en cas de dubte li indiqui a l’àrbitre si la jugada ha estat o no correcta. Tan fàcil com això. Però als dirigents de la FIFA sembla ser que no els hi interessa i continuen ancorats en un esport antiquat i amb unes regles seculars. Per solucionar el tema, avui mateix han pres una decisió brillant: no es podran repetir les jugades als marcadors electrònics. Problema resolt, sí senyor!

Més enllà d’això, en el cas concret d’Anglaterra es fa difícil no pensar en una certa justícia poètica; i és que recordem que l’any 1966 els anglesos van guanyar el seu únic Mundial gràcies a un gol de Geoff Hurst que en realitat no va entrar, a la final disputada precisament contra Alemanya:

Ahir, un xut de Frank Lampard que va entrar ben bé mig metre a dins de la porteria alemanya i que hagués suposat l’empat a 2 no va ser concedit per l’àrbitre i els anglesos se’n van haver de tornar cap a casa:

Gairebé mig segle després, Alemanya somriu satisfeta per la compensació que els hi ha regalat la història (i la miopia de l’àrbitre assistent). La qual cosa, per mi, és una gran alegria com sempre que perd algú tan enemic del bon futbol com és Fabio Capello. Goodbye England!

El mateix et dic, amic Fabio!