Condemna “post mortem”

La notícia va sortir a la llum ahir mateix: el Tribunal Suprem ha confirmat la condemna imposada a Pepe Rubianes (mort l’1 de març de 2009), per vulnerar el dret a l’honor de l’alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote (PP). Rubianes va qualificar Lanzarote d’“idiota” i “desgraciat” per la seva postura respecte a la sortida dels papers de l’Arxiu de la Guerra Civil, i va afegir que esperava que “s’ofegués en la seva pròpia merda”.

Més enllà que es pugui estar o no d’acord amb Rubianes (jo evidentment ho estic), el fet que es condemni a una persona morta des de fa més d’un any m’ha provocat una barreja de sorpresa, vergonya, indignació i ràbia. Desconec els procediments que se segueixen en aquests casos, i potser alguna llei o normativa obliga als tribunals a confirmar o rebutjar les sentències de les instàncies de rang inferior fins i tot en casos on el culpable ja no es troba al regne dels vius. Potser sí. Però no puc deixar de pensar en el col·lapse que hi ha als jutjats, en el pilot de gent que tenen el seu cas paralitzat des de fa anys, i resulta que aquests individus estan perdent el temps jutjant a un mort per un cas d’injúries. Se’m plantegen moltes preguntes, però per no allargar-me massa en diré només un parell:

1) Com s’ho faran per tal de fer-li saber a Rubianes que l’han condemnat? Una sessió de ouija, potser? Llogaran a un/a mèdium per contactar-hi?

2) Si es pot condemnar a un mort per insults, suposo que encara amb més motiu es deu poder condemnar a un altre mort per tortures i assassinats. Així doncs, posats a fer, per què no jutgem en Franco? Ah no, que això ja ho va voler fer en Garzón i així ha acabat...

Si en Pepe pogués veure tot això, segur que posaria una cara semblant a la de la foto d’aquí a sota. I també gairebé segur que la frase immediatament posterior que deixaria anar contindria les paraules “puta”, “sentencia”, “metan” y “culo”. Segur que allà on sigui s’està petant de riure. Igual que el Cid Campeador, ell també guanya batalles després de mort.