Un home i una veu

El primer record que tinc d’en Demis Roussos es remunta a la meva infantesa i a la televisió en blanc i negre, on sortia amb certa regularitat en els programes de l’època. La meva mare n’era una fan absoluta (de fet encara ho és), i sempre li he sentit a dir el mateix: “És que té una veu!”. En canvi el meu pare no el podia ni veure, però no per la seva veu... sinó per les túniques que portava durant les seves actuacions.

El cas és que el record d’aquell cantant grec d’origen egipci, que efectivament vestia unes túniques estranyes que li arribaven fins als peus i que semblava beneït amb una veu espectacular i melodiosa, m’ha acompanyat des de llavors. Tot i que els meus gustos musicals no van dirigits majoritàriament cap el seu estil, la veritat és que per l’iPod encara a vegades apareix alguna cançó seva i no puc evitar que se’m dibuixi un somriure als llavis, potser recordant amb nostàlgia aquelles nits en blanc i negre i les ocurrències del meu pare. Des del mateix moment que vaig encetar aquest bloc vaig tenir clar que algun dia li dedicaria una entrada, i avui tinc l’excusa perfecta perquè és el seu 64è aniversari.

Abans de triomfar en solitari, el nostre home va formar part de la banda de rock progressiu Aphrodite's Child (on va coincidir ni més ni menys que amb Vangelis, un altre grec universal i autor -entre altres- de les bandes sonores de Carros de foc i Blade Runner). La dècada dels 70 va ser la de major èxit per Roussos, amb temes com We Shall Dance, Forever and Ever, Goodbye My Love Goodbye o la famosíssima Velvet Mornings i la seva enganxosa tornada, triki triki triki. Un dels motius del seu gran èxit internacional és que ha gravat les seves cançons en molts idiomes diferents, com ara anglès, francès, espanyol i fins i tot japonès. Actualment continua en actiu, i de fet va visitar Barcelona no fa massa.

Potser és veritat que, escoltada avui, la seva música ha quedat una mica desfasada o passada de moda; però tampoc és menys cert que costa molt de trobar a un cantant amb una veu tan peculiar i identificable com la seva. Aquí el teniu cantant Velvet Mornings en directe al Royal Albert Hall de Londres. Que no us passi res si se us fica al cap!