El meu primer contacte amb en Tintín va ser fa molts anys, de petit, i gairebé per casualitat. No recordo si va ser pel meu sant, pel meu aniversari o per Sant Jordi, però jo volia (com gairebé sempre en aquella època) un còmic de Mortadelo i Filemón. Com que a la llibreria no n’hi havia, la dependenta ens va suggerir un còmic del qual jo no havia sentit a parlar mai: Tintín al Congo. El primer que em va sorprendre va ser que era escrit en català, a diferència dels ineptes detectius creats per Francisco Ibáñez (i de bona part del que llegia en aquella època). Recordo que el llibre em va agradar, em va permetre viatjar a un país africà desconegut i viure unes aventures diferents a les que estava acostumat. Que poc m’imaginava que els meus pares m’acabaven de comprar un còmic mític com n’hi ha pocs, objecte de culte i de col·leccionisme, i del que es calcula que se n’han venut més de 200 milions d’exemplars en més de 60 idiomes.
Més endavant, gràcies a la biblioteca municipal i també al meu veí, vaig tenir l’oportunitat de revisar pràcticament tota la col·lecció d’aventures del jove reporter. L’autor, el belga Georges Remi (més conegut per Hergé), es documentava exhaustivament sobre els llocs que visitaven els seus personatges, i moltes de les seves vinyetes són reproduccions gairebé calcades de les fotografies que feia servir. A part de la gran qualitat dels dibuixos, els guions de les històries també són excel·lents i ens permeten viatjar no només als cinc continents, sinó també a llocs inventats (com ara Syldavia, el Khemed o Sant Theodoros), cosa que permetia tractar temes polítics d’actualitat (la guerra freda, l’expansionisme nazi, les guerrilles sud-americanes, la invasió japonesa de Xina, etc.) sense por a patir represàlies.
Hergé va crear un personatge d’edat indeterminada, sense tendències polítiques evidents, sense parents, ni vida sentimental ni aficions conegudes, i que pràcticament mai no es canvia de roba. Hi ha qui diu que el seu èxit deriva precisament d’aquesta múltiple indefinició; jo, però, crec sincerament que la principal gràcia dels còmics no està en el seu protagonista. M’explico. En Tintín, pel meu gust, és irreal: és intel·ligent, enginyós, bondadós, intuïtiu, domina molts idiomes, és capaç de conduir gairebé qualsevol vehicle (des d’avions fins a tancs), no fuma, no beu, protegeix als dèbils, no s’enfada mai, sempre pren la decisió correcta per molt delicat que sigui el moment, etc. En resum: és tan perfecte que fa ràbia.
No sé si Hergé se’n va adonar o si va ser per casualitat, però el cas és que al cap d’uns quants àlbums va aparèixer la figura del capità Haddock, un ex mariner que s’enfada amb facilitat, que renega contínuament (els seus insults i renecs mereixerien un article a part, i fins i tot se n’han fet reculls), que sempre té l’ampolla de whisky Loch Lomond a mà, que s’entrebanca quan empaita algú... en definitiva, algú molt més humà i imperfecte (i per tant molt més proper) que l’infalible reporter.
I després, evidentment, tenim els secundaris. Tots i cadascun dels personatges de les aventures d’en Tintín tenen la seva gràcia: el despistat professor Tornassol i la seva sordesa, la soprano Bianca Castafiore (i la seva peculiar relació amb el capità, del qual no encerta mai el nom), els despistats detectius Dupont i Dupond, l’insuportable Serafí Llantió, el botiguer portuguès Oliveira da Figueira, els generals Alcázar i Tapioca (que no paren d’alternar-se en el govern del seu país), el malvat Rastapopoulos, etc. Que em perdonin els tintinòfils, però trobo que els secundaris tenen molt més “suc” que no pas el protagonista principal.
Aquest cap de setmana hem pogut veure, per fi, l’adaptació que Steven Spielberg ha fet de l’immortal còmic (feia gairebé 30 anys que en tenia adquirits els drets). Els resultats, a nivell visual, són espectaculars: es tracta de la primera pel·lícula rodada íntegrament amb el sistema de captura de moviment (es col·loquen una sèrie de sensors al cos d’actors reals i el resultat es processa informàticament, una tècnica utilitzada parcialment a El senyor dels anells per al personatge de Gollum), amb la qual cosa s’aconsegueixen uns nivells de realisme mai vistos fins ara en una pel·lícula d’animació (tot i que també és veritat que hi ha moments en què els personatges es mostren una mica inexpressius).
El més important, però, i el que fa que la pel·lícula sigui tan satisfactòria, és que s’ha mantingut intacte l’esperit del còmic (malgrat algunes escenes típicament cinematogràfiques, com la persecució pel mig de la ciutat marroquina o la lluita final de grues entre Haddock i el malvat Sakharine). També s’han modificat alguns aspectes respecte al còmic, com per exemple el moment en que es coneixen en Tintín i el capità (al còmic és a El cranc de les pinces d’or, i no a El secret de l’Unicorn). A pesar d’aquests petits detalls, es tracta d’una més que notable adaptació, trepidant, divertida i terriblement entretinguda. Els milions de tintinòlegs del món poden estar contents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada