Desgràcia (i no només una)

No recordo què és el que em va animar a llegir el meu primer llibre del Premi Nobel sud-africà J. M. Coetzee, però m’imagino que devien ser les bones crítiques llegides en alguna pàgina web o en algun blog. De totes les seves obres, una de les més aclamades era Desgracia (Premi Booker 1999, potser el més prestigiós de la literatura en llengua anglesa) i segurament per això vaig decidir que m’estrenaria amb aquesta. El resultat? Satisfet, però a mitges.

La novel·la ens explica la història d’en David Lurie, un professor d’universitat amb una vida més aviat rutinària. Divorciat dues vegades, amb una filla a la que no veu mai, una feina que no l’omple i una carrera com a escriptor que no acaba d’arrencar, es pot dir que l’únic al·licient que té a la vida és el sexe setmanal amb una prostituta, sempre la mateixa. Malgrat que un bon dia la il·lusió apareix en forma d’una jove alumna amb la qual inicia una relació, tot plegat acaba de la pitjor manera: important conflicte amb la família de la noia, acusació d’assetjament sexual i expulsió de la universitat. Amb aquest panorama, en David decideix anar a viure una temporada amb la seva filla Lucy, que viu en una granja aïllada a la província sud-africana del Cap Oriental. Al cap de pocs dies, són víctimes d’un violent esdeveniment que farà que la seva relació quedi molt tocada, ja que ambdós tenen opinions molt diferents sobre com cal afrontar-lo.

Fotograma de la pel·lícula del mateix nom basada en la novel·la (Steve Jacobs, 2008)

La caiguda en desgràcia del professor Lurie necessita d’una bona predisposició per part del lector per poder copsar tots els matisos que l’autor ens vol transmetre, i segur que també hi ajuda si coneixes la història i les circumstàncies de la Sud-àfrica post-apartheid, que és l’època on està ambientada la novel·la. Freda i descarnada, Desgracia es la història d’un home que ho ha perdut tot i que no té esperances de recuperar-ho: la seva reputació, la seva feina, els seus somnis de triomfar com a escriptor, la seva capacitat de protegir la seva filla, etc. A més, es troba vivint en un país que evoluciona després d’un règim tirànic, on el paper de l’home blanc ha canviat i ja no té el poder que havia tingut fins aleshores. David Lurie es veu obligat a replantejar-se totes les seves conviccions i s’adona de la seva incapacitat per actuar en aquest nou món, a una edat on ell creu que ja no s’hauria de canviar. Com deia abans, malgrat que el talent de Coetzee com a escriptor és innegable i que el personatge principal està molt ben descrit i dibuixat (les descripcions dels seus estats d’ànim són realment destacables), la veritat és que el llibre no ha acabat d’atrapar-me com em pensava que faria després de llegir-ne algunes crítiques.

J. M. Coetzee