Darrere de la fama

Em considero un bon aficionat als esports, i encara més a les històries que s’amaguen darrere dels esportistes, aquelles que no sempre es coneixen ni surten a les notícies. És per això que vaig gaudir molt llegint l’autobiografia d’André Agassi i les peripècies de Brian Clough entrenant el Leeds United, o veient la pel·lícula que relatava la rivalitat entre els pilots de Fórmula 1 Niki Lauda i James Hunt. I això em passa fins i tot en esports força allunyats dels meus gustos, com és el cas del patinatge sobre gel i de la pel·lícula I, Tonya.

El cas de la patinadora Tonya Harding no era del tot desconegut per mi, ja que a la seva època se’n va parlar bastant, no només als Estats Units (on es va convertir en un autèntic fenomen mediàtic), sinó també en els telenotícies d’aquí. Harding aspirava a formar part de l’equip nord-americà de patinatge artístic sobre gel que havia de competir als Jocs Olímpics d’hivern de 1994 a Lillehammer. Poques setmanes abans de començar la competició, després d’un entrenament, una de les principals rivals de Harding per aconseguir un lloc en l’equip (Nancy Kerrigan) va ser colpejada amb un bastó a l’alçada del genoll dret per part d’un desconegut. Les investigacions posteriors van concloure que els responsables de l’atac van ser l’ex marit de Harding i tres homes més. La patinadora, per la seva part, va ser acusada d’obstaculitzar l’acció de la justícia i condemnada a no participar mai més en cap altra competició de patinatge.

Aquesta és la part coneguda pel gran públic, però la pel·lícula va molt més enllà i ens explica la història que hi ha al darrera del famós incident. Dedicada totalment al patinatge des de molt petita i víctima d’una mare que la maltractava (físicament i psicològicament), Tonya Harding es va casar amb només 19 anys per poder marxar de casa, però va ser sortir del foc per caure a les brases perquè es va trobar amb el mateix tracte abusiu per part del seu marit. A més d’aquestes relacions tan problemàtiques a la seva vida privada, a nivell esportiu també es va haver d’enfrontar amb la incomprensió dels jutges que valoraven les seves actuacions, sovint més preocupats per l’aspecte dels vestits que portava (cosits a mà per la seva mare, ja que no es podia permetre de comprar-los) o per les cançons que triava per fer les seves coreografies, que no pas per fixar-se realment en el seu indiscutible talent com a patinadora.

Concebuda a partir d’entrevistes amb la mateixa Tonya Harding i el seu ex marit, que van donar versions molt diferents dels fets, la pel·lícula està explicada amb un to de comèdia negra (els autors de l’atac a Nancy Kerrigan són tan patètics que fan riure) que en cap cas amaga el dramatisme de ser testimonis dels nombrosos obstacles que va haver de superar la noia al llarg de la seva vida. El film no pren partit per ningú, simplement exposa els fets i deixa que cada espectador tregui les seves pròpies conclusions. Amb unes excel·lents interpretacions de Margot Robbie i Allison Janney en el paper de la mare, I, Tonya és un exemple més que la fama, en l’esport d’alt nivell, no sempre va acompanyada de la felicitat. Una pel·lícula entretinguda i molt recomanable sobre un dels majors escàndols de la història de l’esport nord-americà.