Tot per l’audiència

Malgrat la mediocritat que regna habitualment en les cartelleres de cinema, de tant en tant els aficionats al setè art tenim la sort que surt una pel·lícula que no és ni un remake innecessari, ni un argument que ja hem vist mil vegades, ni una versió d’un còmic o d’un llibre d’èxit, sinó un guió original i ben portat a la pantalla. Un bon exemple seria Nightcrawler, un film de l’any 2014 que representa el debut a la direcció de Dan Gilroy, que també és l’encarregat d’escriure el guió.

La pel·lícula ens explica la història d’en Louis Bloom, un noi solitari i sense feina disposat al que sigui per tal de fer diners, que un bon dia és testimoni d’un accident de cotxe i veu com un home filma imatges de les víctimes i s’afanya a marxar per tal de vendre-les al millor postor. En Louis hi veu una bona oportunitat de negoci, es compra una videocàmera i un detector de freqüències de ràdio de la policia i comença a recórrer els carrers de Los Angeles a la recerca d’imatges impactants que puguin omplir les notícies de les televisions locals: tirotejos, atracaments, accidents de trànsit, assassinats, etc. No triga massa a trobar una productora de televisió interessada en el material que els hi porta (una notable Rene Russo), i ben aviat entén que, com més escabroses siguin les imatges, més diners li paguen. A partir d’aquí, el protagonista entra en un món on la competència amb altres nightcrawlers i l’afany per ser el primer a vendre la notícia el faran entrar en un món de perversió moral fins aleshores desconegut per a ell, però en el qual no se sent ni molt menys incòmode.

El film explora amb encert tota una sèrie de temàtiques socials, morals i, en alguns casos, gairebé filosòfiques. Per una banda, tenim la manca d’escrúpols del protagonista a l’hora d’aconseguir el material que posteriorment vendrà a les cadenes televisives, una persona totalment mancada de sentiments i que seria capaç de vendre la seva mare si això li suposés guanyar uns diners aquella nit. En el mateix sentit, els responsables de la cadena televisiva només estan interessats en si allò que emetran els hi permetrà guanyar unes dècimes d’audiència l’endemà al matí respecte de la seva competència. I per altra banda, tenim els espectadors que consumeixen aquest tipus d’imatges morboses, un interès sense el qual les altres dues parts de l’equació quedarien totalment anul·lades, en una espiral malaltissa de components que es retroalimenten mútuament.

A un altre nivell, també és destacable la reflexió que fa la pel·lícula sobre la influència d’Internet en la societat actual. El protagonista és un home sense cap habilitat especial, però que visitant unes quantes pàgines web adquireix uns certs coneixements i els aprofita per engegar la seva pròpia productora de vídeo. Aquesta formació bàsica es nota en la seva manera de parlar, farcida de frases fetes d’autoajuda i clixés relatius a com aconseguir l’èxit en el món dels negocis. Igualment, quan va a vendre les imatges a la responsable de la cadena televisiva, ja ho sap tot sobre la seva carrera professional i gairebé sobre la seva vida personal, perquè (com diu ell mateix) a Internet hi és tot.

Amb certs paral·lelismes amb la mítica Taxi Driver, Nightcrawler reflexiona i fa reflexionar l’espectador, el posa davant del mirall i fa que es plantegi certs aspectes que són ben presents en la societat actual. Dan Gilroy crea un personatge egoista, cregut, inquietant, pertorbat, totalment buit a nivell ètic i moral i disposat al que sigui (literalment) per aconseguir diners, èxit i reconeixement, al qual dóna vida un extraordinari Jake Gyllenhaal en la que potser sigui la millor interpretació de la seva carrera. En definitiva, un film molt destacable i en el qual continuarem pensant bastant temps després que s’acabin els títols de crèdit.