El primer Hemingway

De la mateixa manera que es diu que com més saps, més t’adones del que et falta per aprendre, crec que també es podria dir que com més llegeixes, més t’adones del que et falta per llegir. Tot i que no em considero un lector especialment voraç, sí que procuro tenir una certa constància en la lectura i això em fa adonar que, a la meva edat ja no precisament massa jove, encara em falten per llegir alguns autors dels considerats “clàssics de tota la vida”. Amb la lectura de Las nieves del Kilimanjaro he intentat posar una mica de remei a aquesta mancança i m’he estrenat amb el Nobel nord-americà Ernest Hemingway.

Els protagonistes de la història són en Harry, un escriptor frustrat, i la Helen, la seva dona, que estan de safari a l’Àfrica. En Harry es troba en un estat de salut molt precari degut a la gangrena que li afecta una cama, conseqüència d’una ferida mal tractada. Això fa que tingui un caràcter molt irritable i que es discuteixi amb la Helen per qualsevol petita cosa. De fet, al llarg de la història queda clar que ella l’estima, mentre que ell s’hi ha casat només per diners. Entremig de les freqüents discussions entre ambdós, la història també ens presenta fragments intercalats de monòleg interior on en Harry reflexiona sobre la seva vida: els seus viatges per Europa, els seus amors, les seves visites a les prostitutes de Constantinoble, la seva època en un barri pobre de París, etc. Enmig de deliris provocats per la febre i l’alcohol, en Harry es lamenta que mai no va arribar a escriure totes aquestes històries, deixant-ho sempre per més endavant, i considera que ha malgastat el seu talent com a escriptor perquè ha decidit viure una vida de luxes i comoditats relacionant-se amb dones riques, malgrat que menysprea l’alta societat i tot el que representa. Tot plegat, amb la presència cada cop més acusada d’una mort que sembla inevitable.

Adaptació cinematogràfica de l’any 1952, amb Gregory Peck i Susan Hayward

Quan vaig tenir el llibre a les mans em va sorprendre la seva curta extensió (de fet no és una novel·la, sinó un conte), ja que pensava que una història que s’havia adaptat al cinema havia de tenir més material per explicar. Malgrat que el talent literari de Hemingway és indiscutible (amb una especial habilitat en els diàlegs), la veritat és que m’esperava alguna cosa més i quan he acabat de llegir el text m’ha quedat una sensació com de falta d’alguna cosa. A pesar de la seva brevetat, la història es fa una mica repetitiva: els personatges estan tota l’estona al campament, discuteixen contínuament i, quan no estan discutint, ens posem en la ment de l’escriptor per recordar episodis del seu passat que, si es desenvolupessin individualment, segurament podrien tenir interès. En canvi, explicats d’aquesta manera, no deixen de ser un recull de breus records sense res d’especial. M’ha servit com a introducció a l’escriptor, però segurament per apreciar el millor Hemingway cal llegir-se alguna de les seves obres més extenses.

Ernest Hemingway