L’orquestra del gulag

Des de ben petit, sempre que escolto alguna cançó que m’agrada i que no conec tinc la mania de voler saber qui la toca. Fins fa uns anys això no era possible si el locutor de la ràdio no ho deia (i jo em posava dels nervis), però actualment gràcies als smartphones això ja no representa cap mena de problema. Així va ser com vaig descobrir el grup Beirut, i concretament el seu disc de debut Gulag Orkestar.

Que no descansi en pau

Divendres passat, 17 de maig de 2013, moria a la localitat argentina de Marcos Paz l’exdictador argentí Jorge Rafael Videla, a l’edat de 87 anys. Després d’un cop d’estat perpetrat el 24 de març de 1976, va instaurar una dictadura militar (l’autoanomenat “Proceso de Reorganización Nacional”, o simplement “el Proceso”) que ell mateix va comandar fins el 1981. Durant aquest període, es calcula que van desaparèixer més de 30.000 persones a l’Argentina, a més de produir-se extorsions, detencions il·legals, robatoris de nadons, segrestos, tortures, assassinats i altres violacions sistemàtiques dels drets humans.

La portada de divendres del diari argentí Página 12 és un exemple insuperable de creativitat artística, i una demostració de la força expressiva que pot arribar a tenir una imatge. Sobre un fons negre, la paraula “VIDELA” apareix dividida de manera que “EL” (ell, el dictador) està enterrat. I què queda a dalt, quan ell ja no hi és? VIDA.

Tant de bo que no descansi en pau, ni ell ni cap dels altres fills de puta que poblen o han poblat la terra.

Escenes seleccionades: “Toro salvatge”

Tot i que ja fa temps (potser des de Casino) que simplement es dedica a aparèixer a la pantalla i a cobrar, als anys 70 i 80 Robert De Niro encadenava una actuació memorable rere una altra. Sovint dirigit per Martin Scorsese, l’actor novaiorquès va demostrar una extraordinària capacitat no només per interpretar, sinó per gairebé transformar-se en els personatges als quals donava vida.

Rammstein, heavy pirotècnic

No queda massa clar quin va ser el primer grup que va fer servir la pirotècnia per incorporar un element més d’entreteniment als seus concerts (Pink Floyd? Kiss?), però el que sí està claríssim és que els alemanys Rammstein en van prendre bona nota i no només ho han incorporat, sinó que és impensable anar a veure un concert seu sense l’aparició de petards, flames que surten de l’escenari, llançaflames incorporats a les guitarres o als braços dels membres del grup, etc.

Escenes seleccionades: “Blade Runner”

Des dels principis d’aquest bloc, ara fa una mica més de tres anys, el cinema en forma una part important perquè és una de les principals aficions de la meva vida. Avui enceto una nova secció (o subsecció) on m’agradaria parlar no de cinema en general com fins ara, sinó d’escenes (o seqüències) concretes de pel·lícules que m’hagin agradat especialment, que m’hagin cridat l’atenció, que m’hagin emocionat, espantat, fet riure, etc. Es tractarà d’una selecció, doncs, absolutament personal i subjectiva.

Catorze mil quilòmetres per Sibèria

Les històries de proeses sobrehumanes, de persones que han aconseguit coses que a priori semblaven impossibles, solen ser summament atractives i interessants però ens resultarien totalment desconegudes si no fos perquè de tant en tant ens arriben en forma de pel·lícules, de documentals (com aquest, del que vam parlar fa unes setmanes) o de llibres, com l’últim que he tingut l’oportunitat de llegir.

Operació “Argo”

Tot i que ja feia setmanes que estava estrenada, no vaig poder veure Argo fins exactament un dia abans que li donessin l’Oscar a la millor pel·lícula de l’any 2012. Malgrat que no he vist totes les nominades a aquesta categoria, no puc dir que em sembli una decisió incorrecta.

Déu fa cinquanta anys

Normalment m’agrada que els meus articles continguin la informació suficient per comprendre’ls i per transmetre el que vull. Però quan toca parlar del millor jugador de bàsquet de la història, les paraules no tenen massa sentit perquè qualsevol cosa que jo pugui dir ja ha estat dita abans. Ara ens hem de posar a repassar estadístiques i rècords d’un mite com aquest? Hem de parlar del que ha representat pel món del bàsquet i de l’esport en general? Seria absurd. Només diré una cosa: si avui en dia l’NBA (i el bàsquet) té la popularitat que té, en bona part és gràcies a aquest home.

Senyores i senyors, deixin tot el que estan fent durant un quart d’hora. Amb tots vostès, el dia que fa cinquanta anys, les cinquanta millors jugades de Déu Nostre Senyor.

Un videoclip amb dos finals

Fa uns anys, recordo que es van posar de moda uns llibres que permetien adaptar la història al nostre gust a mesura que aquesta anava avançant. La mecànica era senzilla: durant la lectura, de tant en tant et trobaves amb una disjuntiva del tipus “Si vols que el protagonista faci tal cosa, vés a la pàgina X” i “Si vols que en faci tal altra, vés a la pàgina Y”. D’aquesta manera s’aconseguia personalitzar l’aventura i arribar, lògicament, a finals diferents.

Gay Talese i el nou periodisme

A les dècades dels 60 i 70, el periodisme nord-americà va veure com sorgia una nova corrent que incorporava tècniques literàries al reportatge periodístic de tota la vida. Un dels seus màxims exponents, Tom Wolfe, va ser l’encarregat de donar nom a aquesta tendència quan l’any 1973 va publicar una col·lecció d’articles amb el nom de The New Journalism.