I aleshores no en quedà cap

Malgrat que em considero un bon lector, a vegades em sorprenc quan penso en la quantitat d’autors considerats famosos que encara em falten per llegir. La manca de temps, o el fet que d’autors famosos n’hi ha moltíssims, pot ser una explicació. El cas és que fins ara no havia llegit mai cap llibre d’Agatha Christie, una de les autores més venudes de la història i que a més escrivia novel·les d’un gènere que m’agrada bastant. Sí, sóc així d’estrany.

Filosofia (ni) amb humor

Com tot estudiant, jo també tenia les meves assignatures preferides i aquelles que com més lluny millor. Entre les d’aquest segon grup, destacaven poderosament totes les relacionades amb les ciències, i també la filosofia. No sé si és culpa dels professors que em van tocar o si la disciplina en sí ja és prou feixuga per si mateixa (o ambdues coses alhora), però el cas és que aquesta branca del coneixement em va fer passar força mala estones en el meu ja remot Batxillerat.

Música a l’espai

Malament comença l’any 2016 pels amants de la música. El passat dia 10 de gener, dos dies després del seu 69è aniversari i del llançament de l’àlbum Blackstar, el cèlebre cantant i actor David Bowie moria al seu apartament de Nova York, degut a un càncer de fetge que li havien diagnosticat 18 mesos abans. La notícia de la seva malaltia no havia transcendit al públic, per la qual cosa l’impacte de la seva mort va ser encara més gran.

A la seva manera

No fa massa dies, concretament el 12 de desembre, Francis Albert “Frank” Sinatra hagués fet 100 anys si no ens hagués deixat l’any 1998 víctima d’un atac de cor. Seria absurd intentar resumir la seva carrera, la seva transcendència artística o la seva intensa vida en un petit bloc com aquest. Em conformaré amb dir que és, sens dubte, el millor cantant que he escoltat a la meva vida (com a mínim en el seu gènere) i que tenia la inigualable virtut de fer-se seus els temes que cantava (malgrat no haver-ne composat cap), fins el punt que ja no te’ls pots imaginar cantats per ningú més.

El tennista que odiava el tennis

Malgrat no ser un gran aficionat al tennis, sí que segueixo les notícies esportives i per tant el nom d’Andre Agassi no em resulta ni molt menys desconegut. No cal ser un expert per saber que es tracta no només d’un dels millors tennistes de la història, sinó també d’un dels jugadors més populars i carismàtics que hi ha hagut mai en aquest esport. La seva eterna imatge de rebel (a vegades buscada, a vegades no), els seus continus canvis de look (tant de roba com de pentinat) i el seu joc agressiu i espectacular van ajudar a definir la seva personalitat esportiva i a convertir-lo en un autèntic ídol de masses. No fa massa mesos, el tennista de Las Vegas va publicar les seves memòries amb l’ajuda del periodista J. R. Moehringer (guanyador del premi Pulitzer).

Set pecats, set càstigs

No sembla que hagi passat tant temps, però la realitat és que aquests dies s’està celebrant el vintè aniversari de l’estrena de Seven, una d’aquelles pel·lícules que impacten profundament en el moment de veure-la i de la qual moltes de les seves imatges continuen gravades al cervell durant molt de temps.

Juguem a un joc?

Com a bon aficionat al cinema de terror, no descobriré res si dic que la manca d’originalitat és una de les característiques més comunes del gènere. Adolescents perduts que van a parar a una casa abandonada al mig del bosc on van caient eliminats un a un, epidèmies de zombis, esperits que no descansen en pau o assassins que busquen venjança són temes tan habituals que ja cansen. I per això l’estrena de Saw l’any 2004 va ser una bona sorpresa, perquè com a mínim intentava anar una mica més enllà dels tòpics i ens oferia una proposta tan atractiva com inquietant.

La penúltima meravella de Pixar

Si mirem enrere, no sembla que ja faci vint anys que es va estrenar Toy Story, el primer llargmetratge creat íntegrament per ordinador i que va donar a conèixer a tothom el nom de Pixar. Al llarg d’aquestes dues dècades, la companyia nord-americana no només ha aconseguit revolucionar un cinema d’animació que estava mig mort (donant la mateixa importància -o més- al guió que a la tecnologia), sinó també fer oblidar el clixé que afirma que aquest gènere està dirigit a un públic infantil, gràcies a unes pel·lícules que poden ser vistes tant per petits com per grans. I encara diria més: sovint els adults les entenen (i gaudeixen) més que els nens.

Història de la màfia

Fa uns mesos vaig comentar en aquest mateix bloc la lectura del llibre Crónicas de la mafia, del periodista basc Íñigo Domínguez. Aleshores ja vaig fer notar que, malgrat tractar-se d’una obra documentada i molt ben escrita, i que era ideal per fer-se una idea de què era la màfia, en alguns moments teníem la sensació que faltava alguna cosa en les històries que ens explicava. Ara he intentat omplir aquests buits amb la lectura de Cosa Nostra, un llibre de l’escriptor, historiador i acadèmic anglès John Dickie, conegut per les seves obres sobre Itàlia en general i sobre la màfia en particular.

El preu de l’èxit

Que per arribar a ser algú dins del món de la música calen moltes hores de pràctica i molt sacrifici és tan evident com que tot ha de tenir un límit. Però, quin és aquest límit? Això és el que ens planteja Whiplash, la segona pel·lícula del jove director nord-americà Damien Chazelle, que ens explica les aspiracions i il·lusions del jove bateria de jazz Andrew Neiman (Miles Teller, tot un descobriment) i del seu xoc amb la brutal exigència i els mètodes quasi militars del professor Terence Fletcher (un J.K. Simmons excepcional, al qual els bons aficionats a les sèries recordem pel seu paper a l’excel·lent Oz), que no dubta a fer repetir durant hores el mateix fragment d’un tema (sovint sense cap motiu aparent), renyar públicament als seus alumnes, menysprear-los, insultar-los, i fins i tot agredir-los físicament.