30 anys del segrest de Quini

Enrique Castro González, conegut futbolísticament com “Quini”, és un dels millors davanters que ha tingut mai el futbol espanyol. Va arribar al Barça l’any 1980 procedent de l’Sporting de Gijón, després de molts intents fallits del club blaugrana per intentar fitxar-lo. Al marge dels seus nombrosos èxits esportius (Pichichi en 5 ocasions, sisè màxim golejador de la història de la Lliga i Medalla d’Or al Mèrit Esportiu), la vida de Quini està marcada de manera especial pel segrest que va patir durant 24 dies.

Més de 50 anys fent ninots

El tema dels regals quan s’acosten sants o aniversaris és complicat; mai saps què has de comprar, ni si agradarà, ni si no. Però fa uns quants anys, a casa meva no havien de patir mai per aquest motiu. Quan em demanaven què volia, la meva resposta sempre era la mateixa: un Super Humor. Pels que no ho sapigueu, es tractava d’un recull de còmics de l’època entre els que s’incloïen Zipi y Zape, Pepe Gotera y Otilio, El botones Sacarino, Rompetechos, etc.

Retrat d’una obsessió

Si fa unes setmanes algú m’hagués dit que m’agradaria qualsevol cosa relacionada amb el món del ballet, li hagués demanat què s’havia pres i si me’n donava una mica. Però ves per on, resulta que Cisne negro és una de les pel·lícules que més m’han agradat d’aquests darrers mesos. Potser és perquè, ben mirat, el ballet només es el rerefons de tot plegat.

El futbol, segons Eduardo Galeano

Fa unes setmanes parlàvem d’un llibre que en poques pàgines explicava tota la història de la humanitat, amb breus pinzellades agradables i fàcils de llegir. Doncs bé, en aquesta ocasió m’agradaria parlar d’una altra obra d’estructura similar, però traslladada al món del futbol. Es tracta de El fútbol a sol y sombra, del prestigiós escriptor i periodista uruguaià Eduardo Galeano.

Autopista a l’infern

El món del rock és un escenari ideal per a les morts estranyes o inexplicables. Ja hem parlat del desgraciat accident que va costar la vida a Randy Rhoads, o del no menys desafortunat que ha passat a la història com el dia que va morir la música. Però si hi ha una mort característica d’aquest gènere artístic és, sens dubte, morir ofegat en el propi vòmit. Entre altres, el mític guitarrista Jimi Hendrix i el bateria de Led Zeppelin John Bonham van acabar els seus dies degut a aquesta circumstància. I també el protagonista de l’article d’avui: Bon Scott, el cantant original de la mítica banda australiana AC/DC.

Frontera salvatge

La primera vegada que vaig sentir a parlar de Cormac McCarthy va ser quan vaig anar a veure No es país para viejos, l’excel·lent pel·lícula dels germans Coen, i vaig saber que estava basada en una seva novel·la. Posteriorment vaig tenir l’oportunitat de llegir-la i em va semblar tan bona o més que el film, tot i que, com passa sempre en aquests casos, no podia deixar de veure la cara dels actors a mesura que llegia el llibre.

Raül Agné no es deixa trepitjar

El Girona va guanyar ahir dissabte per 0-1 al camp de l’Osca. En la roda de premsa posterior al partit, Raül Agné (entrenador del conjunt gironí) respon 3 preguntes en castellà per als informadors locals. Aleshores, un periodista de Girona li fa una pregunta en català i ell respon en el mateix idioma. Els mitjans locals es queixen, i Agné argumenta que ell respondrà en la llengua que li preguntin, sigui català, castellà o anglès. Davant de les noves mostres de rebuig per part dels periodistes, s’aixeca de la sala de premsa i marxa.

Gràcies, Wayne!

Moltes de les coses que envolten al futbol són una vergonya: el negoci que es veu, el que no es veu, els sous desmesurats, l’ego d’alguns futbolistes i presidents, el baixíssim nivell de molts periodistes esportius que semblen més aviat de la premsa del cor, i tantes coses més.

Però si parlem del joc, i només del joc, de tant en tant passen coses com aquesta, ahir a Manchester:





Potència, precisió i bellesa, tot en un. Per això m’agrada tant el futbol. La resta no m’interessa.

El dia que va morir la música

Que el món de la música està ple de morts estranyes, accidentals i a vegades inexplicables és una cosa ben coneguda; no fa gaire vam parlar de l’absurda mort del guitarrista Randy Rhoads, per exemple. El que ja no és tan habitual és que es morin tres músics de cop, el mateix dia. Això és el que va passar abans d’ahir va fer 52 anys, quan Buddy Holly (un dels principals precursors del rock and roll), Ritchie Valens (l’autor de la immortal La bamba) i The Big Bopper (compositor entre altres de la famosa Chantilly Lace) van morir en un accident d’aviació durant una gira conjunta anomenada “Winter Dance Party”.

L’indigent de la veu daurada

Aquest paio d’aquí al costat es diu Ted Williams, té 53 anys i fins no fa gaire se’l podia veure passejant-se per Columbus, a l’estad nord-americà d’Ohio, amb roba vella i atrotinada, els cabells llargs i bruts, i un cartellet a les mans on es podia llegir que era un ex locutor de ràdio al qual la vida no havia tractat massa bé, però que malgrat el seu aspecte tenia un do que no es podia veure, però sí escoltar a canvi d’unes monedes: la seva veu. I és veritat: