Amor i desamor

Tot i que la fama li va arribar amb la seva obra 13,99 € (com a mínim fora de les fronteres de França), el meu primer contacte amb Frédéric Beigbeder l’he tingut amb un llibre seu anterior, El amor dura tres años, segurament atret pel peculiar títol i encuriosit per veure com ha desenvolupat una teoria tan particular (i inexacta).

El messies del blues

Tot i que puc afirmar, amb satisfacció, que he vist en directe a molts dels meus cantants i grups preferits, és inevitable pensar també en els que em falten. Pot ser per un tema d’edat (molts van sorgir quan jo era petit), perquè no es prodiguen gaire per aquestes terres, o bé simplement perquè ja són morts. I un dels que sempre em ve al cap quan penso en aquests últims és Stevie Ray Vaughan.

Petits plaers

Normalment les recomanacions de llibres solen funcionar amb el boca-orella, o bé llegint-ne una crítica al diari o per Internet, però en aquest cas va ser una menció en l’últim llibre que havia llegit el que em va fer sentir curiositat per començar el següent. També hi va ajudar el seu peculiar i atractiu títol: El primer trago de cerveza y otros pequeños placeres de la vida. Qui s’hi podria resistir?

Sergi Pàmies, culer defectuós

Que el Barça és un club peculiar ho sap tothom que conegui una mica la seva història o que segueixi més o menys el seu dia a dia. Malgrat que amb l’arribada de Cruyff (com a entrenador) es van eradicar molts dels complexos que històricament han afectat el barcelonisme, el cert és que el club blaugrana sempre s’ha caracteritzat per tenir una especial habilitat per l’autocrítica (no sempre constructiva), l’autodestrucció i una sorprenent capacitat per alternar estats de pessimisme absolut i eufòria desmesurada en molt poc marge de temps.

La reina sense el rei

Quan va morir Freddie Mercury, a finals de l’any 1991, jo encara no havia començat a enriquir el meu currículum personal de concerts (amb l’única excepció de Bon Jovi un parell o tres d’anys abans), bàsicament per un tema d’edat. La mort del líder de Queen, i la posterior retirada del món musical del baixista John Deacon l’any 1997, va provocar que les actuacions en directe de la banda s’espaiessin molt en el temps. Després d’una etapa amb Paul Rodgers, l’any 2011 Brian May i Roger Taylor van decidir contractar el jove Adam Lambert com a nou vocalista després de veure’l actuar al concurs nord-americà American Idol, on els dos membres en actiu de la banda havien assistit com a convidats. Finalment, aquest passat diumenge, vaig tenir l’oportunitat de veure en directe un dels grups que més vaig escoltar en la meva joventut.

Experiència fallida

Quan vaig decidir començar a mirar la sèrie The Girlfriend Experience, una de les primeres coses que en vaig saber va ser que estava basada en la pel·lícula del mateix nom dirigida l’any 2009 per Steven Soderbergh, un director conegut bàsicament per la trilogia de Ocean’s Eleven, Twelve i Thirteen i també per la notable Traffic, que l’any 2001 li va valer l’Oscar com a millor director. De tant en tant, però, li agrada allunyar-se dels grans pressupostos i estrelles de Hollywood i centrar-se en projectes més personals i experimentals, com és el cas que ens ocupa.

I aleshores no en quedà cap

Malgrat que em considero un bon lector, a vegades em sorprenc quan penso en la quantitat d’autors considerats famosos que encara em falten per llegir. La manca de temps, o el fet que d’autors famosos n’hi ha moltíssims, pot ser una explicació. El cas és que fins ara no havia llegit mai cap llibre d’Agatha Christie, una de les autores més venudes de la història i que a més escrivia novel·les d’un gènere que m’agrada bastant. Sí, sóc així d’estrany.

Filosofia (ni) amb humor

Com tot estudiant, jo també tenia les meves assignatures preferides i aquelles que com més lluny millor. Entre les d’aquest segon grup, destacaven poderosament totes les relacionades amb les ciències, i també la filosofia. No sé si és culpa dels professors que em van tocar o si la disciplina en sí ja és prou feixuga per si mateixa (o ambdues coses alhora), però el cas és que aquesta branca del coneixement em va fer passar força mala estones en el meu ja remot Batxillerat.

Música a l’espai

Malament comença l’any 2016 pels amants de la música. El passat dia 10 de gener, dos dies després del seu 69è aniversari i del llançament de l’àlbum Blackstar, el cèlebre cantant i actor David Bowie moria al seu apartament de Nova York, degut a un càncer de fetge que li havien diagnosticat 18 mesos abans. La notícia de la seva malaltia no havia transcendit al públic, per la qual cosa l’impacte de la seva mort va ser encara més gran.

A la seva manera

No fa massa dies, concretament el 12 de desembre, Francis Albert “Frank” Sinatra hagués fet 100 anys si no ens hagués deixat l’any 1998 víctima d’un atac de cor. Seria absurd intentar resumir la seva carrera, la seva transcendència artística o la seva intensa vida en un petit bloc com aquest. Em conformaré amb dir que és, sens dubte, el millor cantant que he escoltat a la meva vida (com a mínim en el seu gènere) i que tenia la inigualable virtut de fer-se seus els temes que cantava (malgrat no haver-ne composat cap), fins el punt que ja no te’ls pots imaginar cantats per ningú més.