“Fin”, o la “moda Lost”

Repassant la cartellera, veig que fa un parell o tres de setmanes que estan fent una pel·lícula espanyola anomenada Fin. Al principi no ho vaig relacionar, però més endavant vaig escoltar l’argument en alguna tertúlia radiofònica i de seguida vaig lligar caps: era l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de David Monteagudo, que vaig tenir ocasió de llegir fa un parell o tres d’estius, quan encara no m’havia decidit a criticar llibres al bloc.

L’argument és senzill (si no voleu saber-ne els detalls, no continueu llegint). Un grup d’amics que fa temps que no es veu decideix passar un cap de setmana en una casa de la muntanya. La primera nit es queden sense electricitat i observen com els estels semblen brillar més del normal. L’endemà es troben que també s’han quedat sense cobertura telefònica i, a més, un d’ells ha desaparegut misteriosament i sense deixar rastre. La resta d’amics decideixen marxar de la casa i anar al poble més proper a buscar alguna explicació. Però els misteris tot just acaben de començar...

Fin segueix la “moda Lost” i basa tot el seu suposat encant en anar-nos explicant una sèrie de misteris (o bé un misteri allargat fins a l’infinit), però sense que en cap cas se’ns expliquin els motius ni el per què. Gent que desapareix (fins i tot mentre s’estan banyant a la piscina i davant dels ulls dels altres), pobles que han quedat sense habitants, manades de gossos que envolten els protagonistes sense saber d’on han sortit, i un llarg etcètera. Repeteixo el que vaig dir en el seu moment sobre la sèrie del senyor J.J. Abrams: si no has de donar cap explicació sobre els misteris que vas creant, és molt fàcil deixar-ne anar un darrera l’altre; jo també tinc molta imaginació, us ho asseguro.

Jo vaig ser un dels molts que ens vam deixar enganyar per la publicitat que afirmava que aquest llibre d’un autor amb vocació tardana era una meravella que no ens podíem deixar perdre. La realitat, però, és una altra: personatges típics, tòpics i estereotipats, diàlegs estèrils, una successió de misteris que no se’ns explicaran i un final que per a alguns és obert i que per mi amaga una incapacitat total per tancar totes les portes que s’han anat obrint. En definitiva, un èxit editorial que no em puc explicar per més que ho intento: o bé aquest noi té molt bons padrins, o els lectors s’han tornat molt poc exigents, o ens trobem davant d’una enganyifa monumental. Que no m’esperin a la sala de cinema. A mi només se m’enganya una vegada.

Monteagudo: et felicito, fill