M’agrada el futbol. No sé explicar per què, es porta a dins, o t’agrada o no t’agrada i no saps explicar els motius, perquè mirat fredament tinc els mateixos calés si el meu equip guanya o no. Però en moments com aquest he experimentat una alegria tan gran (i alhora tan il·lògica) que fa que valgui la pena ser aficionat a aquest esport.
És per això que cada vegada que s’acosta un Mundial (com el que comença aquest divendres) o una Eurocopa em sento una mica perdut, perquè no m’identifico amb cap equip i el futbol, sense un referent, perd gran part del seu atractiu. Suposo que per proximitat (geogràfica, si més no) el més lògic seria simpatitzar amb la selecció espanyola, però la veritat és que no és així. Els motius donarien de sobra per escriure un altre article; deixem-ho en que em costa molt (és més, em resulta impossible) identificar-me amb els colors d’un equip que representa un país que només es recorda dels catalans a l’hora de pagar.
Per si no n’hi hagués prou amb això, m’assabento que els integrants de la roja cobraran 600.000 euros cadascun (pels que encara comptem en pessetes, gairebé 100 milions) si finalment aconsegueixen el triomf en la cita mundialista. Si tenim en compte que hi ha 23 jugadors a la selecció, les matemàtiques més elementals ens diuen que en cas de victòria espanyola l’import final a repartir serà de 2.300 milions de pessetes.
dimecres, 9 de juny del 2010
dissabte, 5 de juny del 2010
Condemna “post mortem”
La notícia va sortir a la llum ahir mateix: el Tribunal Suprem ha confirmat la condemna imposada a Pepe Rubianes (mort l’1 de març de 2009), per vulnerar el dret a l’honor de l’alcalde de Salamanca, Julián Lanzarote (PP). Rubianes va qualificar Lanzarote d’“idiota” i “desgraciat” per la seva postura respecte a la sortida dels papers de l’Arxiu de la Guerra Civil, i va afegir que esperava que “s’ofegués en la seva pròpia merda”.
Més enllà que es pugui estar o no d’acord amb Rubianes (jo evidentment ho estic), el fet que es condemni a una persona morta des de fa més d’un any m’ha provocat una barreja de sorpresa, vergonya, indignació i ràbia. Desconec els procediments que se segueixen en aquests casos, i potser alguna llei o normativa obliga als tribunals a confirmar o rebutjar les sentències de les instàncies de rang inferior fins i tot en casos on el culpable ja no es troba al regne dels vius. Potser sí. Però no puc deixar de pensar en el col·lapse que hi ha als jutjats, en el pilot de gent que tenen el seu cas paralitzat des de fa anys, i resulta que aquests individus estan perdent el temps jutjant a un mort per un cas d’injúries. Se’m plantegen moltes preguntes, però per no allargar-me massa en diré només un parell:
1) Com s’ho faran per tal de fer-li saber a Rubianes que l’han condemnat? Una sessió de ouija, potser? Llogaran a un/a mèdium per contactar-hi?
2) Si es pot condemnar a un mort per insults, suposo que encara amb més motiu es deu poder condemnar a un altre mort per tortures i assassinats. Així doncs, posats a fer, per què no jutgem en Franco? Ah no, que això ja ho va voler fer en Garzón i així ha acabat...
Si en Pepe pogués veure tot això, segur que posaria una cara semblant a la de la foto d’aquí a sota. I també gairebé segur que la frase immediatament posterior que deixaria anar contindria les paraules “puta”, “sentencia”, “metan” y “culo”. Segur que allà on sigui s’està petant de riure. Igual que el Cid Campeador, ell també guanya batalles després de mort.
Més enllà que es pugui estar o no d’acord amb Rubianes (jo evidentment ho estic), el fet que es condemni a una persona morta des de fa més d’un any m’ha provocat una barreja de sorpresa, vergonya, indignació i ràbia. Desconec els procediments que se segueixen en aquests casos, i potser alguna llei o normativa obliga als tribunals a confirmar o rebutjar les sentències de les instàncies de rang inferior fins i tot en casos on el culpable ja no es troba al regne dels vius. Potser sí. Però no puc deixar de pensar en el col·lapse que hi ha als jutjats, en el pilot de gent que tenen el seu cas paralitzat des de fa anys, i resulta que aquests individus estan perdent el temps jutjant a un mort per un cas d’injúries. Se’m plantegen moltes preguntes, però per no allargar-me massa en diré només un parell:
1) Com s’ho faran per tal de fer-li saber a Rubianes que l’han condemnat? Una sessió de ouija, potser? Llogaran a un/a mèdium per contactar-hi?
2) Si es pot condemnar a un mort per insults, suposo que encara amb més motiu es deu poder condemnar a un altre mort per tortures i assassinats. Així doncs, posats a fer, per què no jutgem en Franco? Ah no, que això ja ho va voler fer en Garzón i així ha acabat...
Si en Pepe pogués veure tot això, segur que posaria una cara semblant a la de la foto d’aquí a sota. I també gairebé segur que la frase immediatament posterior que deixaria anar contindria les paraules “puta”, “sentencia”, “metan” y “culo”. Segur que allà on sigui s’està petant de riure. Igual que el Cid Campeador, ell també guanya batalles després de mort.
dilluns, 31 de maig del 2010
Imitadors imitats
La meva tia Paquita, que em consta que m’estima molt, sovint em diu que m’he equivocat de professió i que m’hauria d’haver dedicat a fer imitacions, que se’m dóna molt bé. I jo sempre responc que en un sopar familiar o entre amics cap problema, però que si es tracta de sortir davant de 500 o de 1000 persones, aleshores les meves (suposades) capacitats desapareixen, els nervis em traeixen i no puc imitar-me ni a mi mateix.
I és que per pujar a un escenari i tenir a uns quants centenars d’espectadors entretinguts durant gairebé dues hores, s’ha de tenir fusta. S’ha de ser bo, vaja. Això és el que va fer en Pep Plaza aquest diumenge a la tarda al teatre L’Atlàntida de Vic. Aprofitant la innegable popularitat que dóna la televisió, el Guardiola de Crackòvia va demostrar que no només sap imitar els personatges que tots coneixem de la tele sinó que el seu repertori va molt més enllà i és capaç d’afegir-hi amb molt d’encert el rei, en Zapatero, en Joan Pera, l’Eugenio, etc. I no content amb això, cap al final de l’espectacle agafa la guitarra i es posa a imitar a Sabina, a Serrat, a Lluís Llach i a Tomeu Penya, entre altres. Un artista de cap a peus, vaja; si en comptes de tirar per la via de les imitacions s’hagués volgut dedicar a la música, segur que se’n podria haver sortit perquè de veu i de talent no li’n falten.
L’espectacle, però, no acaba de ser del tot rodó. Per exemple, es troba a faltar una mica de varietat en el vestuari, ja que en cap moment es canvia de roba; no dic que s’hagi de transformar completament, però per exemple una barba quan fa d’Eugenio o un barret de cowboy quan imita en Tomeu Penya no estarien de més. També crec que l’espectacle agrairia que hi hagués una línia argumental que enllacés totes les imitacions entre sí, ja que a vegades semblen posades una mica amb calçador, i fan l’efecte de ser un pèl forçades.
També vaig observar un fenomen que ja he vist en altres imitadors, i és que en comptes d’imitar al personatge molt sovint imiten a l’imitador del personatge. O sigui, quan en Pep Plaza fa de Núñez en realitat no fa de Núñez, sinó de Carlos Latre fent de Núñez. El mateix passa quan imita a Guti, o a Tomàs Molina. En Pep té talent de sobres per crear la seva pròpia versió del personatge imitat, no cal que aprofiti la creació d’un altre company de feina.
Malgrat aquests petits defectes, és un bon espectacle: distret, entretingut i amb el qual és fàcil deixar anar unes quantes riallades. I això, en els temps que corren, no és poc.
I és que per pujar a un escenari i tenir a uns quants centenars d’espectadors entretinguts durant gairebé dues hores, s’ha de tenir fusta. S’ha de ser bo, vaja. Això és el que va fer en Pep Plaza aquest diumenge a la tarda al teatre L’Atlàntida de Vic. Aprofitant la innegable popularitat que dóna la televisió, el Guardiola de Crackòvia va demostrar que no només sap imitar els personatges que tots coneixem de la tele sinó que el seu repertori va molt més enllà i és capaç d’afegir-hi amb molt d’encert el rei, en Zapatero, en Joan Pera, l’Eugenio, etc. I no content amb això, cap al final de l’espectacle agafa la guitarra i es posa a imitar a Sabina, a Serrat, a Lluís Llach i a Tomeu Penya, entre altres. Un artista de cap a peus, vaja; si en comptes de tirar per la via de les imitacions s’hagués volgut dedicar a la música, segur que se’n podria haver sortit perquè de veu i de talent no li’n falten.
L’espectacle, però, no acaba de ser del tot rodó. Per exemple, es troba a faltar una mica de varietat en el vestuari, ja que en cap moment es canvia de roba; no dic que s’hagi de transformar completament, però per exemple una barba quan fa d’Eugenio o un barret de cowboy quan imita en Tomeu Penya no estarien de més. També crec que l’espectacle agrairia que hi hagués una línia argumental que enllacés totes les imitacions entre sí, ja que a vegades semblen posades una mica amb calçador, i fan l’efecte de ser un pèl forçades.
També vaig observar un fenomen que ja he vist en altres imitadors, i és que en comptes d’imitar al personatge molt sovint imiten a l’imitador del personatge. O sigui, quan en Pep Plaza fa de Núñez en realitat no fa de Núñez, sinó de Carlos Latre fent de Núñez. El mateix passa quan imita a Guti, o a Tomàs Molina. En Pep té talent de sobres per crear la seva pròpia versió del personatge imitat, no cal que aprofiti la creació d’un altre company de feina.
Malgrat aquests petits defectes, és un bon espectacle: distret, entretingut i amb el qual és fàcil deixar anar unes quantes riallades. I això, en els temps que corren, no és poc.
dissabte, 22 de maig del 2010
Reflexions abans de la final que no jugarem
Hi va haver una època en que la política de fitxatges del Barça era més o menys aquesta: si venia un jugador al Camp Nou i feia tres gols, l’any següent ja el teníem aquí. O bé es fitxava algú per evitar que el fitxés el Madrid, sense mirar si feia falta o no. Això era conseqüència d’una falta de planificació i d’una inseguretat que feia que el ball d’entrenadors i jugadors fos constant, la qual cosa també comportava una manca d’estil propi alarmant.
La cura a tots aquests mals va arribar l’any 1988 de la mà d’un tal Johan Cruyff, i no només això, sinó que va traslladar l’ancestral madriditis culé cap a la capital del país veí, de manera que llavors eren ells els que cometien les mateixes errades que nosaltres. La cultura futbolística (joc ofensiu i atractiu amb una gran possessió de la pilota) que va implantar l’holandès volador s’ha anat perfeccionant amb els anys gràcies a Louis Van Gaal, Frank Rijkaard i, sobretot, Pep Guardiola, que l’ha portada a uns extrems mai vistos fins ara. S’han batut tots els rècords i s’ha treballat des de la humilitat, la constància, el màxim respecte pels rivals i la seguretat que les coses s’estaven fent ben fetes.
És per això que se’m posen els pèls de punta quan, després que l’Inter de Milà ens deixés fora de la final somiada, es van haver de sentir coses com que s’hauria de fitxar Mourinho. Per sort va ser una minoria, però el sol fet d’insinuar-ho ja és escandalós. És que no hem après res aquests 20 últims anys? A aquestes alçades ens hem de moure per impulsos? Som incapaços de veure més enllà d’una derrota? De debò voldríem que un home que s’ha rigut de nosaltres a la cara, i que fa de la mala educació i la prepotència la seva principal eina de treball, fos el nostre entrenador? Un home que creu que la millor manera d’enfocar aquest esport és defensar-se tot el partit i perdre temps simulant lesions? Per això s’ha de contractar a un entrenador que cobra 12 milions cada any? Per ficar els 11 jugadors a l’àrea pròpia fins i tot jo em veig capaç de fer-ho. I per força menys calés!
La cura a tots aquests mals va arribar l’any 1988 de la mà d’un tal Johan Cruyff, i no només això, sinó que va traslladar l’ancestral madriditis culé cap a la capital del país veí, de manera que llavors eren ells els que cometien les mateixes errades que nosaltres. La cultura futbolística (joc ofensiu i atractiu amb una gran possessió de la pilota) que va implantar l’holandès volador s’ha anat perfeccionant amb els anys gràcies a Louis Van Gaal, Frank Rijkaard i, sobretot, Pep Guardiola, que l’ha portada a uns extrems mai vistos fins ara. S’han batut tots els rècords i s’ha treballat des de la humilitat, la constància, el màxim respecte pels rivals i la seguretat que les coses s’estaven fent ben fetes.
És per això que se’m posen els pèls de punta quan, després que l’Inter de Milà ens deixés fora de la final somiada, es van haver de sentir coses com que s’hauria de fitxar Mourinho. Per sort va ser una minoria, però el sol fet d’insinuar-ho ja és escandalós. És que no hem après res aquests 20 últims anys? A aquestes alçades ens hem de moure per impulsos? Som incapaços de veure més enllà d’una derrota? De debò voldríem que un home que s’ha rigut de nosaltres a la cara, i que fa de la mala educació i la prepotència la seva principal eina de treball, fos el nostre entrenador? Un home que creu que la millor manera d’enfocar aquest esport és defensar-se tot el partit i perdre temps simulant lesions? Per això s’ha de contractar a un entrenador que cobra 12 milions cada any? Per ficar els 11 jugadors a l’àrea pròpia fins i tot jo em veig capaç de fer-ho. I per força menys calés!
dimarts, 18 de maig del 2010
Adéu a la veu del heavy
La notícia s’acaba de conèixer: ahir, 16 de maig de 2010, va morir Ronnie James Dio als 67 anys d’edat, sens dubte una de les millors veus que ha donat el rock en general i el heavy metal en particular. El motiu ha estat el càncer d’estómac que li va ser diagnosticat tot just ara fa mig any, malaltia que finalment no ha pogut superar.
Dio va assolir la fama l’any 1975 quan es va unir a Rainbow, el grup format per l’ex guitarrista de Deep Purple Ritchie Blackmore, que ha emès un comunicat on ha lamentat la mort del seu ex company. Més endavant va passar a formar part de Black Sabbath (considerats els pares del heavy metal), després que el cantant original Ozzy Osbourne va ser acomiadat l’any 1979 pels seus problemes amb les drogues. Després de gravar tres àlbums amb aquesta banda, Dio va formar la seva pròpia banda homònima l’any 1982, amb la que va gravar 10 àlbums d’estudi.
A més del seu indiscutible llegat musical, Dio també passarà a la història per haver popularitzat el famós símbol de “les banyes del dimoni”, senya d’identitat de milions de fans del heavy. Més d’una vegada havia explicat que de petit li havia vist fer aquest gest a la seva àvia (d’origen italià), perquè la dona es pensava que així allunyava el mal d’ull. Ell el va començar a utilitzar en els seus concerts i es va fer tan famós que els aficionats el van adoptar com a propi.
Pel que expliquen, Dio era a més una persona extraordinàriament amable i molt estimada per companys de professió i pel públic en general. Era un personatge carismàtic, intel·ligent, fidel a les seves idees i un músic amb una veu privilegiada, que ha estat (i segur que serà) imitada per nombrosíssims cantants. Des d’aquí el meu petit homenatge, amb dues de les seves cançons més conegudes:
Holy Diver, del primer disc homònim amb la seva banda Dio:
I una versió en directe de Man on the Silver Mountain, la primera cançó del primer disc amb els Rainbow:
Dio va assolir la fama l’any 1975 quan es va unir a Rainbow, el grup format per l’ex guitarrista de Deep Purple Ritchie Blackmore, que ha emès un comunicat on ha lamentat la mort del seu ex company. Més endavant va passar a formar part de Black Sabbath (considerats els pares del heavy metal), després que el cantant original Ozzy Osbourne va ser acomiadat l’any 1979 pels seus problemes amb les drogues. Després de gravar tres àlbums amb aquesta banda, Dio va formar la seva pròpia banda homònima l’any 1982, amb la que va gravar 10 àlbums d’estudi.
A més del seu indiscutible llegat musical, Dio també passarà a la història per haver popularitzat el famós símbol de “les banyes del dimoni”, senya d’identitat de milions de fans del heavy. Més d’una vegada havia explicat que de petit li havia vist fer aquest gest a la seva àvia (d’origen italià), perquè la dona es pensava que així allunyava el mal d’ull. Ell el va començar a utilitzar en els seus concerts i es va fer tan famós que els aficionats el van adoptar com a propi.
Pel que expliquen, Dio era a més una persona extraordinàriament amable i molt estimada per companys de professió i pel públic en general. Era un personatge carismàtic, intel·ligent, fidel a les seves idees i un músic amb una veu privilegiada, que ha estat (i segur que serà) imitada per nombrosíssims cantants. Des d’aquí el meu petit homenatge, amb dues de les seves cançons més conegudes:
Holy Diver, del primer disc homònim amb la seva banda Dio:
I una versió en directe de Man on the Silver Mountain, la primera cançó del primer disc amb els Rainbow:
dissabte, 15 de maig del 2010
Morricone forever!
M’encanta la música. Al llarg de la meva vida, estic segur d’haver escoltat milers de cançons. D’aquestes, lògicament n’hi ha que m’han agradat i n’hi ha que no. Però que m’hagin fet posar els pèls de punta, ja no n’hi ha tantes. I que em passi el mateix cada vegada que les escolto, per més vegades que ho faci, encara n’hi ha menys. I que a sobre siguin obra d’una mateixa persona, ja pràcticament la cosa es redueix al grandíssim i irrepetible Ennio Morricone.
Conegut mundialment sobretot per les bandes sonores dels anomenats spaghetti westerns de Sergio Leone, no tothom sap que aquest músic italià nascut a Roma el 10 de novembre de 1928 és l’autor de gairebé 500 composicions per a produccions cinematogràfiques o televisives. Això no obstant, l’Acadèmia de Hollywood l’ha ignorat sistemàticament a pesar d’haver estat nominat en 5 ocasions. Al final, suposo que gairebé per vergonya, l’any 2007 li van concedir l’Òscar honorífic com a reconeixement a tota la seva carrera. Curiosament el premi li va lliurar Clint Eastwood, protagonista d’aquells westerns rodats a Almeria que el van fer famós, i amb el qual feia 40 anys que no es veien.
Avui m’agradaria compartir 3 peces d’aquelles que us deia al principi, de les que remouen les entranyes. Per començar, el tema de la pel·lícula Per un grapat de dòlars, amb l’impressionant solo de trompeta de Michele Lacerenza, sens dubte el millor que he escoltat en ma vida:
Continuem amb la no menys espectacular The Ecstasy of Gold, de la banda sonora de El bo, el lleig i el dolent. Com a curiositat, direm que Metallica comença gairebé tots els seus concerts amb aquest tema, ja que són uns grans fans del mestre italià:
I per acabar, una de les millors bandes sonores de la història: La missió, i el tema Gabriel’s Oboe:
Si escolteu aquests temes i un calfred no us recorre l’espinada, si no noteu que alguna cosa se us mou per dins, si us quedeu exactament igual, només podeu fer dues coses: opereu-vos les oïdes o bé aneu-vos a fer un anàlisi de sang, perquè és possible que per les venes us hi corri aigua destil·lada.
Conegut mundialment sobretot per les bandes sonores dels anomenats spaghetti westerns de Sergio Leone, no tothom sap que aquest músic italià nascut a Roma el 10 de novembre de 1928 és l’autor de gairebé 500 composicions per a produccions cinematogràfiques o televisives. Això no obstant, l’Acadèmia de Hollywood l’ha ignorat sistemàticament a pesar d’haver estat nominat en 5 ocasions. Al final, suposo que gairebé per vergonya, l’any 2007 li van concedir l’Òscar honorífic com a reconeixement a tota la seva carrera. Curiosament el premi li va lliurar Clint Eastwood, protagonista d’aquells westerns rodats a Almeria que el van fer famós, i amb el qual feia 40 anys que no es veien.
Avui m’agradaria compartir 3 peces d’aquelles que us deia al principi, de les que remouen les entranyes. Per començar, el tema de la pel·lícula Per un grapat de dòlars, amb l’impressionant solo de trompeta de Michele Lacerenza, sens dubte el millor que he escoltat en ma vida:
Continuem amb la no menys espectacular The Ecstasy of Gold, de la banda sonora de El bo, el lleig i el dolent. Com a curiositat, direm que Metallica comença gairebé tots els seus concerts amb aquest tema, ja que són uns grans fans del mestre italià:
I per acabar, una de les millors bandes sonores de la història: La missió, i el tema Gabriel’s Oboe:
Si escolteu aquests temes i un calfred no us recorre l’espinada, si no noteu que alguna cosa se us mou per dins, si us quedeu exactament igual, només podeu fer dues coses: opereu-vos les oïdes o bé aneu-vos a fer un anàlisi de sang, perquè és possible que per les venes us hi corri aigua destil·lada.
dijous, 6 de maig del 2010
El número Bacon
Per poder explicar la curiosa història del número Bacon, ens hem d’aturar un moment a parlar de la famosa teoria dels sis graus de separació, que intenta demostrar que qualsevol de nosaltres està connectat a qualsevol altra persona del planeta a través d’una cadena de coneguts inferior a cinc intermediaris. Això es basa en la presumpció que tothom coneix de mitjana a unes 100 persones, cadascuna de les quals coneix a 100 persones més; per tant, en teoria qualsevol individu podria passar un encàrrec a 10.000 persones més només demanant a un conegut que passi el missatge als seus coneguts. I així la cosa aniria creixent de manera exponencial.
Partint d’aquesta teoria, l’any 1994 tres universitaris nord-americans desvagats van tenir la curiosa idea de crear un joc que tenia l’objectiu de relacionar a qualsevol actor amb en Kevin Bacon (no sabem per què precisament ell) sense passar de les sis connexions, considerant que dos actors estan relacionats si han fet una pel·lícula junts. O sigui, si un actor ha compartit paper amb en Kevin Bacon té un número Bacon de 1; si ha aparegut en una pel·lícula amb un altre actor que ha compartit cartell amb en Kevin Bacon, té un número Bacon de 2. I així anar pujant...
Si voleu jugar, només heu de fer clic aquí. Els resultats són sorprenents i divertits, perquè podríeu pensar que posant algun actor català el número Bacon es dispara. Doncs no! Per exemple, en Pep Munné té un número Bacon de 2, i l’Emma Vilarasau de 3. De fet, és realment difícil trobar actors amb un número Bacon superior a 6, tot i que hi ha gent que ha arribat a 8. Proveu-ho, i ja m’explicareu!
Igual que dèiem en l’article del nostre bloc germà on parlàvem de l’individu que s’ha dedicat a posar la cara de Nicolas Cage a tota una sèrie de personatges, “qui no té feina, el gat pentina”. Però jo repeteixo que és d’agrair que almenys facin coses que permeten passar l’estona als altres desvagats com ells.
Partint d’aquesta teoria, l’any 1994 tres universitaris nord-americans desvagats van tenir la curiosa idea de crear un joc que tenia l’objectiu de relacionar a qualsevol actor amb en Kevin Bacon (no sabem per què precisament ell) sense passar de les sis connexions, considerant que dos actors estan relacionats si han fet una pel·lícula junts. O sigui, si un actor ha compartit paper amb en Kevin Bacon té un número Bacon de 1; si ha aparegut en una pel·lícula amb un altre actor que ha compartit cartell amb en Kevin Bacon, té un número Bacon de 2. I així anar pujant...
Si voleu jugar, només heu de fer clic aquí. Els resultats són sorprenents i divertits, perquè podríeu pensar que posant algun actor català el número Bacon es dispara. Doncs no! Per exemple, en Pep Munné té un número Bacon de 2, i l’Emma Vilarasau de 3. De fet, és realment difícil trobar actors amb un número Bacon superior a 6, tot i que hi ha gent que ha arribat a 8. Proveu-ho, i ja m’explicareu!
Igual que dèiem en l’article del nostre bloc germà on parlàvem de l’individu que s’ha dedicat a posar la cara de Nicolas Cage a tota una sèrie de personatges, “qui no té feina, el gat pentina”. Però jo repeteixo que és d’agrair que almenys facin coses que permeten passar l’estona als altres desvagats com ells.
dijous, 29 d’abril del 2010
Sort que ja no hi ha cabines!
Avui en dia (gairebé) tothom té mòbil i els temps en que l’únic recurs per trucar quan eres fora de casa eren les cabines telefòniques ens semblen gairebé prehistòrics. Però la realitat és que tampoc fa tants anys d’això, i aquestes peculiars estructures (en la seva versió tancada o oberta) formaven part del paisatge urbà i quotidià de qualsevol ciutat o poble.
dissabte, 24 d’abril del 2010
Doncs jo no oblido!
Un dels costums més estesos que tenim els humans és que quan mor algú acostumem a perdonar-li (o a oblidar) els seus defectes. Potser el fet de la seva desaparició definitiva, i per tant la impossibilitat que aquests defectes ens continuïn afectant, desperta en nosaltres un cert sentiment de misericòrdia vers el finat. No em sembla bé. De la mateixa manera que si algú havia estat una bellíssima persona ningú se n’oblida, crec que si havia estat un malparit tampoc ens n’hem d’oblidar pel simple fet que hagi mort. Si la mort d’una persona fa que els altres vulguem fer un balanç de la seva vida, que sigui un balanç complet, i no només de les coses bones.
Un dels exemples més clars de tot això que explico l’estem vivint des del 21 d’abril d’enguany, dia en què saltava als mitjans de comunicació de tot el món la notícia de la mort de Joan Antoni Samaranch. Des de llavors i fins ara (i espera’t el que vindrà, perquè ja s’ensuma un carrer amb el seu nom a Barcelona) només he sentit que lloances, alabances i ensabonades cap a una figura que deu tenir els seus mèrits (no dic pas que no), però de la qual tothom sembla que hagi oblidat les ombres.
Per sort, Internet és una font inesgotable d’informació i si rebusques una mica, pots trobar-hi de tot. Per exemple, que el Sr. Samaranch va anar al Col·legi Alemany de Barcelona, on acostumava a lluir una esvàstica a la solapa i més d’una vegada havia explicat que “allò (referint-se al nazisme) era el futur i sempre s’havia d’estar amb els guanyadors”, declaracions amb les que ja deixava ben clara la seva vocació d’estar sempre a prop del poder. Sabem també que sempre es va declarar “seguidor acèrrim” del general Franco, i que va ostentar diversos càrrecs polítics i diplomàtics al servei de la dictadura franquista.
Un dels exemples més clars de tot això que explico l’estem vivint des del 21 d’abril d’enguany, dia en què saltava als mitjans de comunicació de tot el món la notícia de la mort de Joan Antoni Samaranch. Des de llavors i fins ara (i espera’t el que vindrà, perquè ja s’ensuma un carrer amb el seu nom a Barcelona) només he sentit que lloances, alabances i ensabonades cap a una figura que deu tenir els seus mèrits (no dic pas que no), però de la qual tothom sembla que hagi oblidat les ombres.
Per sort, Internet és una font inesgotable d’informació i si rebusques una mica, pots trobar-hi de tot. Per exemple, que el Sr. Samaranch va anar al Col·legi Alemany de Barcelona, on acostumava a lluir una esvàstica a la solapa i més d’una vegada havia explicat que “allò (referint-se al nazisme) era el futur i sempre s’havia d’estar amb els guanyadors”, declaracions amb les que ja deixava ben clara la seva vocació d’estar sempre a prop del poder. Sabem també que sempre es va declarar “seguidor acèrrim” del general Franco, i que va ostentar diversos càrrecs polítics i diplomàtics al servei de la dictadura franquista.
diumenge, 18 d’abril del 2010
Manel, un grup necessari
L’anomenat rock català, fenomen nascut a finals dels anys 80, ha viscut molt de temps (segurament massa) a l’ombra bàsicament de tres grups: Sopa de Cabra, Sau i Els Pets. La culminació d’aquest boom fou el recordat concert que aquestes bandes (a les que s’hi va afegir Sangtraït) van celebrar el 14 de juny de 1991 al Palau Sant Jordi de Barcelona davant de 22.104 espectadors (un dels quals vaig ser jo, per cert), la segona millor entrada de la història del recinte barceloní, només superada per les més de 24.000 ànimes que van anar a veure Prince dos anys després, i no igualada per artistes del calibre de Dire Straits, U2, Metallica o Bruce Springsteen. Quasi res.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)













