Que algú sàpiga molt d’un tema concret no vol dir necessàriament que també el sàpiga transmetre als que no el saben, com per desgràcia vaig haver de patir sovint a la universitat. M’imagino que quan arribes a dominar moltíssim una branca del coneixement, deu ser molt difícil no donar per sabudes coses que els que t’escolten no tenen per què saber. Ho puc entendre.
Però quan es dóna la circumstància que algú que en sap molt, a més té la capacitat de transmetre aquest coneixement a gent que no domina el tema en absolut, llavors és quan ens trobem amb petites meravelles com aquesta Breu història del món, escrita per Ernst H. Gombrich, mort l’any 2001 i que va ser un dels més prestigiosos historiadors europeus, expert en història de l’art i nomenat tretze vegades doctor honoris causa per diverses universitats del món.
Tal i com indica el títol, en aquest llibre el professor Gombrich ens fa un repàs de la història mundial des dels homes de les cavernes fins a la bomba atòmica, i ho fa d’una manera senzilla, clara i entenedora fins i tot per a aquells que mai no ens ha acabat d’agradar el tema de la història. Les seves explicacions semblen sovint una novel·la, i encara diria més, una novel·la dirigida als joves que tenen contacte per primera vegada amb aquesta branca.
A través de les seves pàgines repassarem coses que ja sabem, en recordarem d’altres que havíem oblidat i n’aprendrem de noves, i això sense gairebé ni adonar-nos-en. A més, les nombroses anècdotes repartides al llarg del llibre ajuden a fer-lo encara més accessible i fàcil de recordar. En resum, un llibre ideal per a tots aquells que vulguin tenir una visió global del que ha estat la història de la humanitat, amb els seus protagonistes i fets més destacats.
Avui fa 35 anys que va morir aquest personatge tan sinistre d’aquí a sota (ni mai que hagués nascut), que una de les poques coses bones que va fer a la vida va ser, precisament, morir-se.
No avorriré al personal amb la vida i miracles d’aquest homenet, perquè per alguna cosa hi ha la Wikipedia. Però sí deixaré que ho resumeixi de manera magistral (com sempre) un geni com Sabina:
Tot i que ja fa dies que els partits se les foten entre ells, la campanya electoral encara no ha començat, com a mínim oficialment. Serà aquesta nit, un parell d’hores després que aquest petit article surti a la llum, quan la ridícula enganxada de cartells donarà pas a quinze insuportables dies on haurem d’escoltar promeses i programes que no es compliran mai, veure com els candidats es passegen per carrers i mercats amb falsos somriures de complicitat vers els possibles votants, intentant convèncer els cada cop més nombrosos indecisos per tal que el dia 28 vagin a dipositar el seu vot a les urnes. Ja sabeu què diuen dels polítics i les putes: tots dos fan veure que els hi agraden les persones a les que estan cardant.
A mi, personalment, cada vegada em costa més decidir-me per algú, o fins i tot decidir si m’acosto al col·legi electoral. Des que ERC va passar-se la campanya prometent que no pactarien amb cap partit que depengués de Madrid, i després el primer que van fer va ser donar suport al PSC PSOE i a sobre afavorir la investidura d’un home que ni tan sols sap parlar català, vaig dir prou i a partir de llavors he votat en blanc. A més de constatar un baixíssim nivell polític, tothom em sembla igual de fals i mentider, i estic convençut que tots miren més pel seu interès i per la seva butxaca abans que no pas pels interessos dels seus (teòrics) representats.
Un dels pocs al·licients que em feien dubtar sobre si aquesta vegada valia la pena o no anar a votar era veure quin paper jugarien les dues candidatures independentistes encapçalades per Carretero i Laporta. Doncs bé, ja m’ho han deixat ben clar: cadascú pel seu cantó i avall. Suposo que els egos d’aquests dos personatges estan massa inflats com per haver de compartir protagonisme, i ni tan sols el fet que ambdues candidatures tinguin la mateixa ideologia ha pogut aconseguir que vagin junts per intentar treure el màxim nombre d’escons possibles.
Perquè és així: segons el sistema electoral vigent, el fet de presentar-se junts a les eleccions pot suposar un escó més o un escó menys. Doncs ni així. I jo em pregunto: si els responsables d’intentar aconseguir la independència donen més prioritat als objectius individuals que als col·lectius, si no podem donar una imatge sòlida i anar tots a una, en definitiva, si ni els mateixos catalans ens podem posar d’acord, què ens cal esperar? A les espanyes es deuen estar pixant de riure...
Quan sentim que un partit de futbol ha tingut una audiència de “x” milions d’espectadors, o que una sèrie ha estat cancel·lada per falta d’audiència, tots ens hem demanat alguna vegada com es deuen mesurar les audiències de les emissions televisives. Qui més qui menys ha sentit a parlar dels audímetres, uns aparells que serveixen precisament per a aquesta finalitat, però ben pocs n’han vist un o saben com és. Ara, gràcies a un curtmetratge titulat ¿Quién está ahí?, no només podem veure com és l’aparell en qüestió, sinó que a més ens aclareixen molts dubtes sobre el tema.
Com a bon aficionat a les sèries que sóc, una de les meves grans assignatures pendents és veure d’una vegada The Wire, considerada unànimement com una de les millors sèries de la història de la televisió. I què té a veure això amb el llibre que avui ens ocupa? Doncs que el seu autor és Richard Price, que també va ser guionista de la sèrie.
Tot comença quan Eric Cash, encarregat d’un restaurant a la zona del Lower East Side novaiorquès, i el seu nou bàrman Ike Marcus acompanyen a un client borratxo a casa seva. Pocs minuts després, en Marcus cau mort víctima d’un tret. Segons la versió d’en Cash, dos nois els van atracar i quan en Marcus es va resistir li van disparar. La versió dels testimonis, però, és diferent i diuen que no han vist a ningú llevat d’ells tres. A partir d’aquí, un inspector ja veterà i la seva ajudant hispana s’encarregaran d’intentar esclarir el cas i de consolar el pare de la víctima, en un estat de shock total malgrat que no tenia massa relació amb el seu fill.
Richard Price és famós per la seva gran capacitat (ell diu que innata) per crear diàlegs, i en aquest llibre ho demostra plenament. Les converses abunden molt més que no pas les descripcions, i això fa que la lectura sigui àgil i que el llibre es llegeixi fàcilment. Cal dir, això sí, que no caldrien 520 pàgines per explicar la història, i que l’obra perd una mica de gas a partir de la meitat, on tenim la sensació que s’està donant voltes sempre al mateix, sense que la trama acabi d’avançar. Tot i això, un llibre molt recomanable que ens retrata les vides (gens fàcils, malgrat el títol) d’uns personatges marginals i que ens presenta una Nova York molt allunyada de les gegantines pantalles lluminoses de Times Square.
L’altre dia vaig comentar que no era massa amant de les versions de cançons, però vaig descobrir un tema que em va fer callar durant uns dies. Ara, gràcies a aquest personatge cregut i pedant que respon al nom de Ramoncín, ha tornat a quedar demostrat que, moltes vegades, no caldria intentar-ho.
Aquí, la versió perpetrada pel “rey del pollo frito”:
I aquí, el patètic intent de justificar aquest atemptat a la música i al bon gust en general:
Jo em pensava que aprendre’s la lletra era el primer requisit si volies fer una versió d’una cançó en anglès; ell, però, sembla que opina que oblidar-se de la lletra li passa a tothom quan es canta en directe. Ah, i el tema d’afinar jo també el donava per suposat en cantants professionals, però es veu que ell tampoc opina el mateix...
Diuen que de l’amor a l’odi hi ha un pas, i tot i que no era amor el que hi havia entre Joan Laporta i Sandro Rosell, sí que hi havia una gran amistat que el temps i les circumstàncies han trencat i han fet que actualment el més recomanable sigui que no comparteixin la mateixa habitació.
Temps era temps...
M’imagino que és aquesta mateixa rancúnia el principal motiu pel qual Rosell ha decidit impugnar encara no sé ben bé què (la gestió de tot el mandat? la de l’últim any? les despeses no justificades?) sense que hi hagi cap motiu legal per fer-ho. Ell mateix ha reconegut que aquí no ha robat ningú, però que no és ètic gastar el que ha gastat Laporta. Que no és ètic? I per un tema ètic anirem als tribunals i encetarem un procés que durarà mesos, amb tot l’enrenou mediàtic (i potser esportiu) que això suposa? Que no ens arriba prou merda ja des de Madrid, que també ens n’hem de tirar nosaltres? De tot això el gran perjudicat no és només Laporta, sinó sobretot el Barça.
Normalment no sóc massa aficionat a les versions de cançons. Considero que l’autèntic mèrit està en composar-les, en crear alguna cosa nova, i que una versió ja té bona part de la feina feta.
Però com que sóc així de contradictori, també hi ha versions que m’agraden. Fins i tot que m’agraden molt, o moltíssim, ja sigui perquè em convenç més la veu del versionador, o pels arranjaments, o per algun detall que no sé expressar amb paraules però que fa que el tema m’arribi més endins, o per totes aquestes coses juntes.
Com en aquest cas, que un tal Rufus i la seva veu magistral gairebé em fan oblidar el mestre Cohen...
Situació: un periodista català pregunta a Gerard Piqué si pot respondre a una pregunta en català. El jugador ho fa i després demana al periodista si vol que respongui també en castellà. Llavors intervé Sergio Ramos i li diu, burleta, que contesti en andalús perquè pel que sembla al periodista li costa entendre el castellà.
Pregunta: suposem que un periodista alemany li demana a Piqué que contesti una pregunta en alemany (suposant que el sàpiga parlar). Sergio Ramos hauria fet la mateixa brometa? Tant costa d’entendre que el català és un idioma independent del castellà? Segurament Ramos considera que és un dialecte, o que si Piqué i el periodista parlen en català és per putejar als espanyols, i no perquè és la seva llengua mare.
En fi, no val la pena perdre-hi ni un segon més. Què es pot esperar d’un tio que se’n va als toros a la mitja part d’un partit del seu equip? Els del Crackòvia encara són generosos...
Per sobre d’altres consideracions i de gustos personals, el que ningú pot negar a Robert Rodríguez i a Quentin Tarantino és el seu amor absolut pel cinema. Les seves pel·lícules són una barreja dels gèneres que més els hi agraden i estan farcides d’homenatges narratius i visuals. Tarantino, per exemple, ha manifestat més d’un cop que de jove treballava en un videoclub i que havia vist totes les pel·lícules que hi havia.
Aprofitant aquesta afició comuna i la seva bona amistat, l’any 2007 van decidir fer un particular homenatge al cinema de sèrie B dels anys 70 que tan bé coneixen, i així van sorgir Planet Terror i Death Proof, dues pel·lícules-homenatge-paròdia filmades amb una estètica que recordava aquelles produccions fetes amb quatre duros i que els dos amics s’empassaven de joves. Van incorporar expressament salts en la imatge, escenes tallades sobtadament, efectes visuals que simulaven un negatiu en mal estat, o fins i tot semblava que es cremava, etc. Per completar l’homenatge, als EE.UU. es van projectar conjuntament amb el nom de Grindhouse, una darrera l’altra per recordar les sessions contínues tan populars en aquella època.
Però la cosa no va acabar aquí, i és que a més van filmar una sèrie de tràilers falsos, és a dir, avenços de pel·lícules que no estava previst rodar. D’aquests, el més recordat i el que més èxit va tenir entre el públic va ser el d’una presumpta pel·lícula anomenada Machete, que explica la venjança d’un ex agent federal mexicà traït pels mateixos homes que el van contractar per matar a un senador (el podeu veure al final del post). De fet, la seva popularitat va arribar a ser tan gran que finalment Rodríguez va decidir rodar el film; que jo recordi, és la primera vegada que es fa un tràiler fals i que, a sobre, acaba originant el rodatge de la pel·lícula que anunciava.
La història de fons és realment curiosa, però la veritat és que el resultat no és res de l’altre món, i podríem dir que ja n’hem vist unes quantes dotzenes d’iguals. Això sí, no enganya a ningú i ofereix exactament el que els fans esperen d’ella: bons, dolents, acció, explosions, violència extrema (amb decapitacions i amputacions de membres incloses), litres de sang i grans dosis d’humor (sovint negre). A més, ens permet recuperar a Don Johnson de l’oblit, veure a Steven Seagal fent de dolent per primera vegada a la seva carrera i alegrar-nos la vista amb les espectaculars Michelle Rodríguez i Jessica Alba. Igual que les dues pel·lícules que esmentàvem al principi, aquesta també és una barreja de paròdia i homenatge, una hora i mitja d’entreteniment pur, terriblement divertit i que es posa la mar de bé per desconnectar una mica de tot plegat.
