Aquells U2 dels vuitanta...

Fa molts anys, va haver-hi una època de la meva vida on estava totalment convençut que els Modern Talking eren el millor grup del món. Per sort, alguns dels meus amics estaven musicalment més avançats que jo i gràcies a les cintes que em deixaven (sí, sóc de l’època del casset) van contribuir a augmentar una mica la meva patètica cultura musical del moment.

Un d’aquests amics era un fan absolut d’un grup anomenat U2, del qual evidentment jo no havia sentit a parlar mai (i de fet, aleshores, ben poca gent). Recordo com si fos ahir que em va deixar una cinta on hi havia gravat un concert pirata, amb una qualitat de so bastant lamentable, que els irlandesos havien gravat a la ciutat italiana de Bolonya. Em va agradar a l’instant, tot i que aquella música era totalment diferent de la que solia escoltar jo. L’interès que em va despertar va fer que em comencés a comprar els discos que tenien al mercat. I molt poc temps després va arribar el gran “boom” amb la publicació de The Joshua Tree, el disc que va suposar la seva gran explosió a nivell internacional, que encara dura.

Actualment, ja fa temps que han deixat d’interessar-me musicalment parlant (tot i que els seus concerts en directe tenen més èxit que mai), i sobretot em carrega moltíssim el paper de salvador de l’univers que ha adoptat el cantant Bono (motiu de freqüents discussions internes al grup, que malgrat això continua tenint la mateixa formació original). Avui, un dia després d’any nou, em ve de gust recuperar precisament la cançó New Year’s Day, per mi una de les seves millors peces, extreta del seu àlbum War (de l’any 1983) i que va suposar un punt d’inflexió en la carrera de la banda, gràcies a temes com el que us presento, Sunday Bloody Sunday o 40. Una cançó que em porta molts records i que em retorna a la meva adolescència i al moment en que el grup em va enamorar. Com se sol dir, va ser maco mentre va durar.

Feliç 2012!

Quan cauen les façanes

Fa una mica més d’un any vam parlar de Buried, una pel·lícula que tenia com a principals característiques les reduïdes dimensions on transcorria (un taüt) i el fet de tenir només un actor en escena durant tot el metratge. Doncs bé, sense arribar a aquests límits (m’imagino que insuperables), l’acció de Un déu salvatge ens presenta a quatre personatges (dos matrimonis) reunits en una sala d’estar d’un pis novaiorquès, on han quedat per parlar d’una baralla que han tingut els seus respectius fills.

El futbolista doctor amb nom de filòsof

Dilluns, 5 de juliol de 1982. Estadi de Sarrià, Barcelona. Últim partit de la segona fase de grups del Mundial 82. Brasil, màxima favorita al títol i que ha guanyat els cinc partits anteriors, admirada unànimement pel seu futbol d’atac atractiu i fantasiós, s’enfronta a una Itàlia que s’ha classificat de miracle després d’empatar els tres primers partits i passar a la fase següent per diferència de gols amb Camerun. Paolo Rossi, davanter centre de la selecció transalpina, encara no s’ha estrenat com a golejador i les crítiques no es fan esperar. Aquella calorosa tarda de juliol, però, Itàlia i Rossi es desperten de cop; la squadra azzurra juga el seu millor partit i l’ariet marca els tres gols que permeten al seu equip passar a semifinals i que envien als brasilers cap a casa, malgrat l’excel·lència del seu joc. Plora Brasil i plora mitja Espanya, que amb la seva selecció eliminada havia dipositat les seves simpaties en un dels millors equips que ha donat mai el futbol.

El món segons Risto Mejide

Suposo que com la majoria de gent, jo no coneixia a Risto Mejide fins que l’any 2006 va començar a fer de jurat en el popular concurs televisiu Operación Triunfo. I no perquè m’ho mirés (no m’ha interessat mai), sinó perquè tothom va començar a parlar d’ell arrel de la seva (calculada) impertinència i les ferotges crítiques que deixava anar als concursants, plenes de mala llet i que a vegades passaven a ser directament insults, i també fins i tot als responsables del programa. La irrupció de Mejide va tenir un efecte gairebé immediat, i es calcula que en el moment d’emetre els seus veredictes el share del programa pujava del 20% habitual fins al 50%.

Jo, els musicals i “Los miserables”

M’encanta el cine i m’encanta la música, però les pel·lícules musicals mai no han estat sant de la meva devoció. Com tantes altres coses que no m’agraden, aquesta també té el seu origen en els meus primers anys d’existència. Recordo haver vist un tros de West Side Story i no entenia com dues bandes rivals de Nova York es podien posar a ballar en comptes d’anar a ganivetades. Tampoc li vaig trobar la gràcia a un altre clàssic del gènere com Grease, amb en Travolta fent de rebel però que també s’arrencava a ballar a la mínima oportunitat que tenia. Després vaig conèixer la insuportable Julie Andrews a Mary Poppins, i recordo que em posava molt nerviós que a la mínima es posessin tots a cantar, deixant de banda que tot plegat em semblava una horterada considerable (i no em serveix que em diguin que és una pel·lícula infantil, perquè de fet jo era un nen quan la vaig veure). Més endavant va venir Sonrisas y lágrimas, una altra vegada amb l’Andrews al capdavant cantant “Do, Re, Mi” amb un estol de nens i nenes a les muntanyes del Tirol. En resum, que entre quinquis ballarins i cursis cantarines no es pot dir que em fessin agafar gaire estima als musicals.

Tintín, del paper a l’ordinador

El meu primer contacte amb en Tintín va ser fa molts anys, de petit, i gairebé per casualitat. No recordo si va ser pel meu sant, pel meu aniversari o per Sant Jordi, però jo volia (com gairebé sempre en aquella època) un còmic de Mortadelo i Filemón. Com que a la llibreria no n’hi havia, la dependenta ens va suggerir un còmic del qual jo no havia sentit a parlar mai: Tintín al Congo. El primer que em va sorprendre va ser que era escrit en català, a diferència dels ineptes detectius creats per Francisco Ibáñez (i de bona part del que llegia en aquella època). Recordo que el llibre em va agradar, em va permetre viatjar a un país africà desconegut i viure unes aventures diferents a les que estava acostumat. Que poc m’imaginava que els meus pares m’acabaven de comprar un còmic mític com n’hi ha pocs, objecte de culte i de col·leccionisme, i del que es calcula que se n’han venut més de 200 milions d’exemplars en més de 60 idiomes.

Kilian Jornet, el comptador de llacs

Hi ha gent que gairebé neix predestinada a dedicar-se a una activitat concreta. I és que si la teva mare és professora d’esports de muntanya i el teu pare és guia de muntanya i guarda d’un refugi a la Cerdanya, sembla difícil no acabar-te dedicant a alguna activitat relacionada amb les alçades. En Kilian Jornet ho tenia clar des de petit, quan li va dir a la seva professora que ell de gran volia ser comptador de llacs. I vaja si ho va ser! Amb només 18 mesos va caminar durant 8 hores amb una motxilla, amb 5 anys ja havia pujat a l’Aneto i amb 10 havia travessat els Pirineus. Actualment, amb 24 anys acabats de fer, és el gran dominador mundial tant de l’esquí de muntanya com de l’skyrunning (curses de muntanya).

“I am a Catalan”

Avui fa 40 anys, el violoncel·lista Pau Casals va rebre la Medalla de la Pau a la seu de l’Assemblea General de les Nacions Unides, a Nova York. En aquest mateix acte es va interpretar, sota la seva direcció, l’Himne de les Nacions Unides (composat per ell mateix), i també conegut com a Himne a la pau. Posteriorment, Casals també va interpretar la seva immortal peça El cant dels ocells, que segons les seves pròpies paraules, naixia de l’ànima del seu poble, Catalunya, i tocava com un cant de pau.

Adéu a les armes

Dijous passat, 20 d’octubre de 2011, la banda terrorista ETA va anunciar mitjançant un comunicat el cessament definitiu de la seva activitat armada. Enrere queden més de cinquanta anys d’activitats violentes, assassinats, segrestos i extorsions que han marcat l’existència de la societat espanyola al llarg de tot aquest temps.

Els sis acords de Leonard Cohen

Ahir, 21 d’octubre, el poeta i cantautor canadenc Leonard Cohen va rebre el Premi Príncep d’Astúries de les Lletres. En el discurs d’agraïment va mostrar la seva habitual senzillesa i va recordar la seva coneguda admiració per Federico García Lorca (la seva filla es diu Lorca i la lletra de la seva cançó Take This Waltz és una adaptació del poema Pequeño vals vienés del granadí).