Objectiu: assassinar a De Gaulle

Tot i que em considero un lector bastant constant, la veritat és que aquest 2014 no l’he començat amb massa bon ritme. Això sí, almenys tinc la satisfacció d’haver pogut acabar un llibre que feia temps que tenia pensat llegir (com tants d’altres), un autèntic clàssic de la literatura d’espionatge i misteri com és The day of the Jackal (publicat aquí com a Chacal), la primera novel·la de l’escriptor anglès Frederick Forsyth.

Tres-cents espartans

No sóc precisament un expert en història i per tant no ho puc afirmar amb total seguretat, però dubto molt que hi hagi hagut alguna batalla tan heroica com la que va enfrontar a l’exèrcit persa (format per un milió d’homes segons algunes versions) contra una aliança de polis (o ciutats-estat) gregues liderades per Esparta (uns 7.000 integrants, dels quals al final en van quedar només 300) l’any 480 abans de Crist. Durant tres dies, els grecs van bloquejar l’únic camí que els perses podien utilitzar per entrar a Grècia, el pas de les Termòpiles. Però un pastor local va trair al seu poble i va ensenyar a l’enemic un petit camí pel qual es podia accedir a la rereguarda de l’exèrcit grec, que finalment va quedar encerclat pels invasors i va ser aniquilat.

“¡Maestro, eres el más grande del mundo!”

Com a bon aficionat a la música, estic molt content d’haver pogut assistir a un bon grapat de concerts al llarg de la meva vida. He vist en directe a la gran majoria de grups i músics que més m’agraden, llevat (lògicament) dels que ja no estan en actiu, com ara Pink Floyd (però he vist en Roger Waters) o Dire Straits (tot i que he vist en Mark Knopfler). Dels que encara tinc l’espina clavada, sempre penso en dos: Neil Young (serà difícil veure’l, perquè no es prodiga en gires i per la seva avançada edat) i Paco de Lucía. Quan m’assabentava d’algun concert seu intentava treure entrades, però sempre em trobava que s’havien esgotat en qüestió d’hores. Malgrat això, tenia l’esperança que algun dia aconseguiria veure dalt de l’escenari a un dels majors genis que mai ha agafat una guitarra. Una esperança que es va veure trencada aquest passat dimarts, quan les notícies del matí s’obrien amb la inesperada mort de l’irrepetible artista.

Escenes seleccionades: “¿Qué fue de Baby Jane?”

Aquesta setmana llegia al diari que havia mort Shirley Temple, actriu i ballarina que va tenir molta fama als anys 30 i un dels més clars exemples de nena prodigi que ha donat mai la indústria de l’espectacle. Immediatament vaig pensar en ¿Qué fue de Baby Jane? (What Ever Happened to Baby Jane?, 1962), una pel·lícula que havia vist pocs dies abans i que tracta una temàtica similar.

Despullant la música

Com ja he explicat alguna altra vegada en aquest mateix bloc, sovint tinc la sensació que m’assabento de les coses quan ja fa temps que estan passant. Com per exemple, un dels últims fenòmens que han aparegut a Internet i que es coneix com a shredding.

Fama desconeguda, èxit tardà

Ja fa uns quants anys vaig veure la pel·lícula O Brother!, que explica la història de tres fugitius que intenten recuperar el botí d’un atracament que un d’ells va cometre abans de ser empresonat. Durant la seva fugida, graven una cançó en una emissora de ràdio per guanyar unes miques de diners. Sense que ells ho sàpiguen, el tema es converteix en un gran èxit a tot el país malgrat que ningú sap qui el canta. Cap al final de la pel·lícula canten la cançó en públic i la gent embogeix perquè per fi poden veure als intèrprets desconeguts, i ells queden totalment sorpresos quan s’adonen de la seva fama.

Un foraster molt proper

Reconec que quan vaig veure el tràiler de El foraster, vaig pensar que vindria a ser com una còpia de El convidat, un dels programes de més èxit dels últims anys a TV3 però que ja comença a mostrar signes clars d’esgotament. No obstant, n’hi ha prou amb veure’l una vegada per comprovar que es tracta d’una idea original, innovadora i amb personalitat pròpia.

Si no em dóna el crèdit...

Demanar un crèdit és una experiència que ha hagut de passar una bona part de la població, i no es pot dir precisament que sigui de les més agradables: paperassa, presentació d’avals o garanties, la perspectiva futura d’haver de pagar molt més del que et deixen, etc. I també, en molts casos, la sensació d’inferioritat i impotència que pateix el client davant del director de la sucursal bancària. I si traslladem el tema a la situació econòmica actual, en què els bancs han tancat l’aixeta, la cosa ja es pot convertir en poc menys que un malson.

Ni un pam de net

Malgrat que no es pot dir que sigui una cara molt coneguda pel gran públic (ell mateix diu que no li agrada posar-se davant de les càmeres), el que és innegable és que en Jaume Rius Solé és un referent indiscutible del periodisme esportiu català. Cofundador de TV3 i del diari Sport, en Jaume sempre s’ha caracteritzat per dur a terme periodisme d’investigació, per no casar-se amb ningú i per dir les coses pel seu nom. Unes quantes proves de tot això les tenim en el seu darrer llibre, La corrupció en el periodisme esportiu.

“L’home del piano” fa 40 anys

Després de gairebé cinquanta anys de carrera, durant els quals ha acumulat un bon nombre d’èxits, ha guanyat sis premis Grammy i ha venut més de 150 milions de discos a tot el món, si hi ha una cançó que ha marcat per sempre la trajectòria de Billy Joel aquesta és sens dubte Piano Man. Publicada el 2 de novembre de 1973 com a primer senzill del disc homònim, no va ser un èxit immediat sinó que va haver d’esperar quatre anys, quan la fama del cantautor novaiorquès va augmentar notablement gràcies a la publicació del disc The Stranger. Actualment, Joel sol utilitzar-la per tancar la gran majoria dels seus concerts, i és habitual que el públic en coregi la tornada.