L’absurditat de l’existència

Si haguéssim de fer un resum ràpid de El extranjero, primera novel·la del premi Nobel Albert Camus publicada l’any 1942, es podria dir que és la història dels últims mesos de vida d’un home que mostra una total indiferència vers tot i tothom. I això ho veiem ja des de l’impactant inici: “Hoy ha muerto mamá. O quizá ayer. No lo sé.”. Què es pot pensar d’un home que mostra aquesta fredor davant la mort de la seva pròpia mare? Durant el funeral continua sense mostrar cap mena de sentiment, només l’incomoda la forta calor de l’estiu algerià i el fet de no poder fumar davant del fèretre. Una actitud que, sense saber-ho, tindrà influència en els esdeveniments posteriors de la seva vida.

Bohemian Football

Segur que quan Freddie Mercury va composar la mítica cançó Bohemian Rhapsody l’any 1975, no es podia ni imaginar que quaranta anys després el trio d’humoristes britànics The Exploding Heads, que es dediquen a fer vídeos humorístics i paròdies de la Premier League a la cadena ESPN, en farien una peculiar versió substituint la lletra per noms de futbolistes, equips i estadis.

L’odissea de la família Bundren

La manera com he arribat a llegir la meva primera novel·la del cèlebre escriptor nord-americà William Faulkner ha estat, si més no, curiosa. En principi la meva voluntat era repassar una mica la bibliografia de Gabriel García Márquez, del qual fa temps que no llegeixo res. Vaig decidir començar pel principi (La hojarasca) i, gairebé per casualitat, vaig veure per Internet que el genial escriptor colombià semblava haver-se inspirat en la novel·la Mientras agonizo. De manera que vaig decidir llegir aquesta abans que l’altra, i el resultat ha estat el descobriment d’un narrador realment fascinant.

Ànimes de metall

Igual que vaig fer amb The Girlfriend Experience, amb Westworld també m’ha semblat adequat mirar primer la pel·lícula abans que la sèrie, més que res per saber en què s’han basat els creadors de la versió televisiva i poder valorar punts en comú, diferències, etc. I la veritat és que m’he trobat amb una agradable sorpresa, molt entretinguda i amb aspectes que han influït en pel·lícules posteriors de molta més fama i pressupost.

Frustració, cops de puny i anarquia

Si puc, quan miro una pel·lícula basada en un llibre sempre m’estimo més haver-lo llegit abans, perquè si no em resulta inevitable “posar cara” als personatges, una cosa que em resulta bastant molesta. Prefereixo imaginar-me com deuen ser aquelles persones que m’està descrivint l’escriptor, i si mai en fan una versió cinematogràfica discutir si jo també hagués triat (o no) a aquells actors per fer els respectius papers. Però una cosa són els desitjos i l’altra la realitat, i molt sovint el procés és exactament el contrari i miro abans la pel·lícula que no pas llegeixo el llibre, ja sigui per desconeixement que existia l’obra escrita o perquè simplement les circumstàncies han anat així. L’últim cas ha estat amb El club de la lucha, escrit l’any 1996 pel nord-americà Chuck Palahniuk i adaptat tres anys després al cinema, en una pel·lícula dirigida per David Fincher.

Art, amistat i un quadre blanc

No em considero especialment aficionat al teatre, per la qual cosa no conec massa noms d’autors relacionats amb aquest món. Yasmina Reza, però, sí que em sonava encara que fos de manera indirecta: quan vaig veure la pel·lícula Un déu salvatge, dirigida per Roman Polanski, vaig saber que estava basada en una obra de teatre escrita per aquesta prestigiosa dramaturga francesa.

Amor i desamor

Tot i que la fama li va arribar amb la seva obra 13,99 € (com a mínim fora de les fronteres de França), el meu primer contacte amb Frédéric Beigbeder l’he tingut amb un llibre seu anterior, El amor dura tres años, segurament atret pel peculiar títol i encuriosit per veure com ha desenvolupat una teoria tan particular (i inexacta).

El messies del blues

Tot i que puc afirmar, amb satisfacció, que he vist en directe a molts dels meus cantants i grups preferits, és inevitable pensar també en els que em falten. Pot ser per un tema d’edat (molts van sorgir quan jo era petit), perquè no es prodiguen gaire per aquestes terres, o bé simplement perquè ja són morts. I un dels que sempre em ve al cap quan penso en aquests últims és Stevie Ray Vaughan.

Petits plaers

Normalment les recomanacions de llibres solen funcionar amb el boca-orella, o bé llegint-ne una crítica al diari o per Internet, però en aquest cas va ser una menció en l’últim llibre que havia llegit el que em va fer sentir curiositat per començar el següent. També hi va ajudar el seu peculiar i atractiu títol: El primer trago de cerveza y otros pequeños placeres de la vida. Qui s’hi podria resistir?

Sergi Pàmies, culer defectuós

Que el Barça és un club peculiar ho sap tothom que conegui una mica la seva història o que segueixi més o menys el seu dia a dia. Malgrat que amb l’arribada de Cruyff (com a entrenador) es van eradicar molts dels complexos que històricament han afectat el barcelonisme, el cert és que el club blaugrana sempre s’ha caracteritzat per tenir una especial habilitat per l’autocrítica (no sempre constructiva), l’autodestrucció i una sorprenent capacitat per alternar estats de pessimisme absolut i eufòria desmesurada en molt poc marge de temps.