Concert per la llibertat... a mitges

La independència s’aconseguirà o no, però el que no es pot negar és que la societat civil s’està movent d’una manera com no s’havia vist potser des d’èpoques predemocràtiques. La manifestació de la Diada de l’any passat, la cadena humana prevista per a la d’aquest any o el concert d’ahir al Camp Nou són tres dels exemples més clars que un percentatge important de la població catalana està farta del constant menyspreu, indiferència i menysteniment cap a Catalunya per part de l’estat espanyol.

Maradona, malgrat tot

L’arribada de Diego Armando Maradona al Barça l’any 1982 va ser tot un esdeveniment. Les xifres del seu traspàs (més de mil milions de pessetes) van suposar un rècord per aquella època, però des del club es justificava pel fet que, en aquells moments, es tractava sens dubte del millor jugador del planeta.

Escenes seleccionades: “Match Point”

Sempre he estat un fan de Woody Allen i del seu peculiar sentit de l’humor, la qual cosa no m’impedeix reconèixer que ja fa força temps que les seves pel·lícules deixen bastant que desitjar, això en el cas que no siguin totalment oblidables. Però l’any 2005 va sorprendre a tothom escrivint i dirigint Match Point, un thriller més que destacable i que s’allunyava molt del seu registre habitual.

L’orquestra del gulag

Des de ben petit, sempre que escolto alguna cançó que m’agrada i que no conec tinc la mania de voler saber qui la toca. Fins fa uns anys això no era possible si el locutor de la ràdio no ho deia (i jo em posava dels nervis), però actualment gràcies als smartphones això ja no representa cap mena de problema. Així va ser com vaig descobrir el grup Beirut, i concretament el seu disc de debut Gulag Orkestar.

Que no descansi en pau

Divendres passat, 17 de maig de 2013, moria a la localitat argentina de Marcos Paz l’exdictador argentí Jorge Rafael Videla, a l’edat de 87 anys. Després d’un cop d’estat perpetrat el 24 de març de 1976, va instaurar una dictadura militar (l’autoanomenat “Proceso de Reorganización Nacional”, o simplement “el Proceso”) que ell mateix va comandar fins el 1981. Durant aquest període, es calcula que van desaparèixer més de 30.000 persones a l’Argentina, a més de produir-se extorsions, detencions il·legals, robatoris de nadons, segrestos, tortures, assassinats i altres violacions sistemàtiques dels drets humans.

La portada de divendres del diari argentí Página 12 és un exemple insuperable de creativitat artística, i una demostració de la força expressiva que pot arribar a tenir una imatge. Sobre un fons negre, la paraula “VIDELA” apareix dividida de manera que “EL” (ell, el dictador) està enterrat. I què queda a dalt, quan ell ja no hi és? VIDA.

Tant de bo que no descansi en pau, ni ell ni cap dels altres fills de puta que poblen o han poblat la terra.

Escenes seleccionades: “Toro salvatge”

Tot i que ja fa temps (potser des de Casino) que simplement es dedica a aparèixer a la pantalla i a cobrar, als anys 70 i 80 Robert De Niro encadenava una actuació memorable rere una altra. Sovint dirigit per Martin Scorsese, l’actor novaiorquès va demostrar una extraordinària capacitat no només per interpretar, sinó per gairebé transformar-se en els personatges als quals donava vida.

Rammstein, heavy pirotècnic

No queda massa clar quin va ser el primer grup que va fer servir la pirotècnia per incorporar un element més d’entreteniment als seus concerts (Pink Floyd? Kiss?), però el que sí està claríssim és que els alemanys Rammstein en van prendre bona nota i no només ho han incorporat, sinó que és impensable anar a veure un concert seu sense l’aparició de petards, flames que surten de l’escenari, llançaflames incorporats a les guitarres o als braços dels membres del grup, etc.

Escenes seleccionades: “Blade Runner”

Des dels principis d’aquest bloc, ara fa una mica més de tres anys, el cinema en forma una part important perquè és una de les principals aficions de la meva vida. Avui enceto una nova secció (o subsecció) on m’agradaria parlar no de cinema en general com fins ara, sinó d’escenes (o seqüències) concretes de pel·lícules que m’hagin agradat especialment, que m’hagin cridat l’atenció, que m’hagin emocionat, espantat, fet riure, etc. Es tractarà d’una selecció, doncs, absolutament personal i subjectiva.

Catorze mil quilòmetres per Sibèria

Les històries de proeses sobrehumanes, de persones que han aconseguit coses que a priori semblaven impossibles, solen ser summament atractives i interessants però ens resultarien totalment desconegudes si no fos perquè de tant en tant ens arriben en forma de pel·lícules, de documentals (com aquest, del que vam parlar fa unes setmanes) o de llibres, com l’últim que he tingut l’oportunitat de llegir.

Operació “Argo”

Tot i que ja feia setmanes que estava estrenada, no vaig poder veure Argo fins exactament un dia abans que li donessin l’Oscar a la millor pel·lícula de l’any 2012. Malgrat que no he vist totes les nominades a aquesta categoria, no puc dir que em sembli una decisió incorrecta.