Fama desconeguda, èxit tardà

Ja fa uns quants anys vaig veure la pel·lícula O Brother!, que explica la història de tres fugitius que intenten recuperar el botí d’un atracament que un d’ells va cometre abans de ser empresonat. Durant la seva fugida, graven una cançó en una emissora de ràdio per guanyar unes miques de diners. Sense que ells ho sàpiguen, el tema es converteix en un gran èxit a tot el país malgrat que ningú sap qui el canta. Cap al final de la pel·lícula canten la cançó en públic i la gent embogeix perquè per fi poden veure als intèrprets desconeguts, i ells queden totalment sorpresos quan s’adonen de la seva fama.

Un foraster molt proper

Reconec que quan vaig veure el tràiler de El foraster, vaig pensar que vindria a ser com una còpia de El convidat, un dels programes de més èxit dels últims anys a TV3 però que ja comença a mostrar signes clars d’esgotament. No obstant, n’hi ha prou amb veure’l una vegada per comprovar que es tracta d’una idea original, innovadora i amb personalitat pròpia.

Si no em dóna el crèdit...

Demanar un crèdit és una experiència que ha hagut de passar una bona part de la població, i no es pot dir precisament que sigui de les més agradables: paperassa, presentació d’avals o garanties, la perspectiva futura d’haver de pagar molt més del que et deixen, etc. I també, en molts casos, la sensació d’inferioritat i impotència que pateix el client davant del director de la sucursal bancària. I si traslladem el tema a la situació econòmica actual, en què els bancs han tancat l’aixeta, la cosa ja es pot convertir en poc menys que un malson.

Ni un pam de net

Malgrat que no es pot dir que sigui una cara molt coneguda pel gran públic (ell mateix diu que no li agrada posar-se davant de les càmeres), el que és innegable és que en Jaume Rius Solé és un referent indiscutible del periodisme esportiu català. Cofundador de TV3 i del diari Sport, en Jaume sempre s’ha caracteritzat per dur a terme periodisme d’investigació, per no casar-se amb ningú i per dir les coses pel seu nom. Unes quantes proves de tot això les tenim en el seu darrer llibre, La corrupció en el periodisme esportiu.

“L’home del piano” fa 40 anys

Després de gairebé cinquanta anys de carrera, durant els quals ha acumulat un bon nombre d’èxits, ha guanyat sis premis Grammy i ha venut més de 150 milions de discos a tot el món, si hi ha una cançó que ha marcat per sempre la trajectòria de Billy Joel aquesta és sens dubte Piano Man. Publicada el 2 de novembre de 1973 com a primer senzill del disc homònim, no va ser un èxit immediat sinó que va haver d’esperar quatre anys, quan la fama del cantautor novaiorquès va augmentar notablement gràcies a la publicació del disc The Stranger. Actualment, Joel sol utilitzar-la per tancar la gran majoria dels seus concerts, i és habitual que el públic en coregi la tornada.

L’origen del mal

Si alguna cosa tinc clara després de tants anys de llegir llibres, és que una de les coses que més em molesten és el que es coneix popularment com “palla”, en el sentit de pàgines que no aporten res a la història i que serveixen únicament de farciment. És per això que sempre m’han agradat molt les històries curtes o bé els llibres que, encara que siguin llargs, van al gra, sense floritures ni afegiments innecessaris.

Gravetat zero

Només cal fer un cop d’ull a la cartellera cada setmana per comprovar que el cinema actual pateix una preocupant crisi d’idees (a diferència de les sèries de TV). Pel·lícules d’animació, remakes, adaptacions de llibres o de còmics, segones parts i produccions que s’han vist mil vegades amb noms diferents són les principals protagonistes de la programació setmanal.

Karma negatiu

La veritat és que desconec si, de la mateixa manera que tenim assumit que existeix “la cançó de l’estiu”, també podríem parlar del concepte/categoria de “llibre de l’estiu”, entès com aquella obra literària escrita sense més pretensions que la d’entretenir i fer passar una bona estona sense haver-se d’esprémer massa la matèria gris.

Matt Le Tissier, el geni conformista

Hi ha futbolistes que són tan coneguts que fins i tot els no aficionats saben que existeixen. Qui no coneix a Messi actualment, o a Cruyff i Kubala en la seva època? D’altres són coneguts pels bons aficionats per la seva qualitat, per la seva trajectòria o perquè marquen una època dins d’un club. I d’altres (els que menys) passen gairebé de puntetes per la història del futbol, malgrat la seva enorme qualitat. Avui fa 45 anys que va néixer un d’aquests últims.

Molt més que ombres xineses

Qui no ha jugat mai a les ombres xineses (o almenys les ha vist fer)? Aquesta curiosa pràctica consisteix en col·locar les mans entre una paret i un llum i anar-les canviant de posició per tal de projectar ombres que representen diferents objectes o éssers vius. El seu origen és molt antic (es calcula que uns 5000 anys abans de Crist), i a pesar del seu nom no prové de la Xina sinó de l’illa de Java, a Indonèsia. L’evolució d’aquesta pràctica va donar origen al que es va anomenar “teatre d’ombres”, que es va fer molt popular arreu del món.