Juguem a un joc?

Com a bon aficionat al cinema de terror, no descobriré res si dic que la manca d’originalitat és una de les característiques més comunes del gènere. Adolescents perduts que van a parar a una casa abandonada al mig del bosc on van caient eliminats un a un, epidèmies de zombis, esperits que no descansen en pau o assassins que busquen venjança són temes tan habituals que ja cansen. I per això l’estrena de Saw l’any 2004 va ser una bona sorpresa, perquè com a mínim intentava anar una mica més enllà dels tòpics i ens oferia una proposta tan atractiva com inquietant.

La penúltima meravella de Pixar

Si mirem enrere, no sembla que ja faci vint anys que es va estrenar Toy Story, el primer llargmetratge creat íntegrament per ordinador i que va donar a conèixer a tothom el nom de Pixar. Al llarg d’aquestes dues dècades, la companyia nord-americana no només ha aconseguit revolucionar un cinema d’animació que estava mig mort (donant la mateixa importància -o més- al guió que a la tecnologia), sinó també fer oblidar el clixé que afirma que aquest gènere està dirigit a un públic infantil, gràcies a unes pel·lícules que poden ser vistes tant per petits com per grans. I encara diria més: sovint els adults les entenen (i gaudeixen) més que els nens.

Història de la màfia

Fa uns mesos vaig comentar en aquest mateix bloc la lectura del llibre Crónicas de la mafia, del periodista basc Íñigo Domínguez. Aleshores ja vaig fer notar que, malgrat tractar-se d’una obra documentada i molt ben escrita, i que era ideal per fer-se una idea de què era la màfia, en alguns moments teníem la sensació que faltava alguna cosa en les històries que ens explicava. Ara he intentat omplir aquests buits amb la lectura de Cosa Nostra, un llibre de l’escriptor, historiador i acadèmic anglès John Dickie, conegut per les seves obres sobre Itàlia en general i sobre la màfia en particular.

El preu de l’èxit

Que per arribar a ser algú dins del món de la música calen moltes hores de pràctica i molt sacrifici és tan evident com que tot ha de tenir un límit. Però, quin és aquest límit? Això és el que ens planteja Whiplash, la segona pel·lícula del jove director nord-americà Damien Chazelle, que ens explica les aspiracions i il·lusions del jove bateria de jazz Andrew Neiman (Miles Teller, tot un descobriment) i del seu xoc amb la brutal exigència i els mètodes quasi militars del professor Terence Fletcher (un J.K. Simmons excepcional, al qual els bons aficionats a les sèries recordem pel seu paper a l’excel·lent Oz), que no dubta a fer repetir durant hores el mateix fragment d’un tema (sovint sense cap motiu aparent), renyar públicament als seus alumnes, menysprear-los, insultar-los, i fins i tot agredir-los físicament.

Paul McCartney (1942-1966)?

Que el món del rock està ple d’anècdotes i d’històries extravagants és un fet ben conegut pels aficionats a aquest estil musical. Alguns d’aquests casos són realment sorprenents i curiosos, com ara la llegenda urbana que afirma que Elvis Presley va simular la seva mort per fugir de la fama i que encara és viu, o la que diu que Paul McCartney va morir l’any 1966 i va ser substituït per un doble. Un rumor que continua vigent avui en dia i que s’ha anat alimentant periòdicament durant l’últim mig segle.

Com ser un bon amargat

No em considero especialment aficionat als llibres ni als webs d’autoajuda, en bona part perquè afortunadament considero que no em fan falta, tot i que també he de reconèixer que fa uns anys vaig caure en la “moda Jorge Bucay” i vaig llegir un parell de llibres seus que no em van desagradar. Tot i això, no fa massa dies he tingut l’oportunitat de llegir El arte de amargarse la vida, un petit llibre del filòsof i psicòleg austríac Paul Watzlawick que em va cridar l’atenció pel seu títol, i que m’ha semblat diferent, divertit i digne de comentar.

Terror i compassió

Les sessions de cine club em solen provocar una certa desconfiança i sensació de “a veure què passa”, perquè et pots trobar amb experiments/paranoies del director, o amb propostes culturalment tan avançades que em deu faltar bagatge per entendre-les. Però també m’han ofert agradables sorpreses com la que vaig tenir fa un temps amb Déjame entrar, una producció sueca de l’any 2008 (adaptació del llibre homònim de John Ajvide Lindqvist) que explica el tema de la solitud des d’una perspectiva ben curiosa.

La padrina del rock & roll

Per molt temps que passi, no deixa mai de fascinar-me la capacitat que té Internet de fer-me descobrir coses noves cada dos per tres. L’última sorpresa (en aquest cas a nivell musical) ha estat aquesta mateixa setmana, quan per absoluta casualitat vaig veure un vídeo d’una artista fins ara totalment desconeguda per mi: Sister Rosetta Tharpe.

El primer any a Munic

Dins de les diferents branques del periodisme, no es pot dir precisament que l’esportiva sigui una de les més destacades a nivell qualitatiu. Només cal veure (i escoltar) les tertúlies futbolístiques per adonar-nos del baix nivell (a vegades ínfim) de la majoria de representants de la professió. Però evidentment, també hi ha periodistes esportius no només dignes, sinó molt bons. En Martí Perarnau seria un d’ells, i quan vaig saber que havia escrit un llibre sobre en Pep Guardiola no vaig dubtar gaire a comprar-me’l.

Seixanta-nou cançons d’amor

Fins fa poc temps, per mi Magnetic Fields només era el nom d’un disc del músic francès Jean Michel Jarre, al qual havia escoltat bastant durant els anys 80. Però un bon dia, mirant un episodi de la sèrie The Shield, vaig escoltar una cançó que em va cridar l’atenció a l’instant, i de seguida em vaig posar a buscar informació per saber quin grup la tocava. I com es deia el grup? Doncs sí, Magnetic Fields.