Un mite incombustible

Malgrat ja haver-lo vist en directe, tenia una petita espina clavada amb Elton John: l’any 2003 havia de venir a Barcelona a tocar amb el seu grup, però una inoportuna grip va fer aplaçar el concert durant unes setmanes, la qual cosa va fer que els seus músics habituals no poguessin acompanyar-lo i hagués de venir ell sol, amb el seu inseparable piano. Malgrat les circumstàncies, el britànic va oferir un concert de dues hores i mitja que va acontentar plenament un Palau Sant Jordi ple a vessar. El mateix escenari on, aquest passat diumenge, per fi em vaig poder treure l’espineta i veure aquest autèntic mite vivent de la música acompanyat d’una banda excepcional.

Adéu al “fistro”

Tot i que no puc precisar la data exacta, sí que recordo que la primera vegada que vaig saber de l’existència de Chiquito de la Calzada va ser l’any 1994, durant la meva etapa universitària. En aquella època era bastant habitual arribar a classe i sentir a gent dient coses com “El vas veure ahir? Jo em pixava! Què va dir, fistro?”. Jo no tenia ni idea de què parlaven, fins que vaig preguntar de què anava la cosa i em van aclarir que en un programa d’acudits que feien per Antena 3 (Genio y figura, crec recordar que dilluns a la nit) hi participava un home gran que parlava i es movia d’una manera molt particular i que feia morir de riure.

Una seqüela sense ànima

Quan vaig sentir que es faria una segona part de la mítica Blade Runner, la meva primera reacció va ser aixecar les celles, arrufar el nas i pensar “Cal?”. Revisar els clàssics és una empresa arriscada, sovint innecessària, i massa vegades els resultats són francament decebedors (malgrat que també trobem glorioses excepcions).

Aquest mort està molt viu

No es pot dir que de jove fos especialment aficionat a les pel·lícules de terror, però curiosament sí que recordo haver llogat Re-Animator al videoclub un temps després de la seva estrena, l’any 1985. Aleshores encara no sabia que estava basada en el llibre del mateix títol d’H. P. Lovecraft, sens dubte un dels mestres del gènere, i ara he tingut l’oportunitat no només de llegir-lo, sinó també de tornar a veure la seva adaptació cinematogràfica.

El miracle de Dunkerque

Les guerres en general, i la Segona Guerra Mundial en particular, són una font inesgotable d’històries, anècdotes, heroïcitats i, per sobre de tot, desgràcies. Una d’aquestes històries, que personalment desconeixia fins ara, és la que ens explica el prestigiós director Christopher Nolan a la seva última pel·lícula Dunkerque.

L’home sense vida

Molt sovint sentim a dir que la realitat sempre supera la ficció, i en pocs casos això és tan cert, dramàtic i, en certa manera, fascinant, com en la història de Jean-Claude Romand. El 9 de gener de 1993, aquest ciutadà francès al qual tothom considerava un important metge i investigador de l’Organització Mundial de la Salut, va assassinar els seus pares, la seva dona i els seus dos fills de 5 i 7 anys, i posteriorment va intentar suïcidar-se calant foc al domicili familiar, després d’haver ingerit una bona dosi de barbitúrics. Els bombers, però, van arribar a temps i, després de passar una setmana en coma, va aconseguir salvar la vida.

Braveheart a la catalana

Explica la llegenda que Otger Cataló va ser un cavaller que va viure al segle VIII i que va sobreviure a la invasió de Catalunya per part dels sarraïns. Malferit, es va amagar a les muntanyes dels Pirineus on s’alimentava de fruites silvestres i de la llet d’una ovella. Un cop recuperat del tot, va agafar la seva banya de caça i la va fer ressonar per valls i muntanyes, convocant els catalans fidels a la lluita. El seu fidel gos gànguil, interpretant la crida del seu amo, va emprendre el camí fins que va trobar un home i li va fer entendre, amb els seus gemecs, que volia que el seguís. L’home fou conduït davant la presència d’Otger, el qual li va encarregar que comuniqués als catalans que havia arribat el moment de tornar a lluitar contra els sarraïns i recuperar la independència dels Països Catalans.

La cara amarga de l’amor

He de confessar que fins que vaig veure la curiosa i oscaritzada pel·lícula Birdman no havia sentit parlar mai de Raymond Carver. La història ens parla d’un actor que havia tingut molt èxit interpretant el superheroi que dóna nom al film i que, fart que la gent el relacioni sempre amb aquest personatge, intenta donar un gir a la seva carrera fent una obra de teatre basada en un relat curt d’aquest escriptor nord-americà, De què parlem quan parlem de l'amor?, inclòs en el llibre del mateix títol i que vaig començar a llegir pocs dies després d’haver vist la pel·lícula.

Tom Hardy en versió original

En un dels primers articles que vaig fer quan em va entrar l’afició d’escriure un bloc (que després van ser dos), vaig reivindicar la versió original com la manera més fiable de saber si un actor és o no és realment bo. Afirmava aleshores (i ho mantinc) que només fixant-nos en la seva actuació física, sense sentir-ne la veu ni les múltiples variacions, modulacions i accents que se li poden donar, estàvem prescindint d’un atribut imprescindible per poder afirmar rotundament la qualitat actoral d’algú. A les bones escoles d’interpretació (i especialment a les britàniques) es dóna molta importància a la qualitat de la veu i a la dicció. De fet, d’un actor s’espera que sigui capaç d’incorporar diversos accents en funció del paper interpretat.

L’absurditat de l’existència

Si haguéssim de fer un resum ràpid de El extranjero, primera novel·la del premi Nobel Albert Camus publicada l’any 1942, es podria dir que és la història dels últims mesos de vida d’un home que mostra una total indiferència vers tot i tothom. I això ho veiem ja des de l’impactant inici: “Hoy ha muerto mamá. O quizá ayer. No lo sé.”. Què es pot pensar d’un home que mostra aquesta fredor davant la mort de la seva pròpia mare? Durant el funeral continua sense mostrar cap mena de sentiment, només l’incomoda la forta calor de l’estiu algerià i el fet de no poder fumar davant del fèretre. Una actitud que, sense saber-ho, tindrà influència en els esdeveniments posteriors de la seva vida.

Bohemian Football

Segur que quan Freddie Mercury va composar la mítica cançó Bohemian Rhapsody l’any 1975, no es podia ni imaginar que quaranta anys després el trio d’humoristes britànics The Exploding Heads, que es dediquen a fer vídeos humorístics i paròdies de la Premier League a la cadena ESPN, en farien una peculiar versió substituint la lletra per noms de futbolistes, equips i estadis.

L’odissea de la família Bundren

La manera com he arribat a llegir la meva primera novel·la del cèlebre escriptor nord-americà William Faulkner ha estat, si més no, curiosa. En principi la meva voluntat era repassar una mica la bibliografia de Gabriel García Márquez, del qual fa temps que no llegeixo res. Vaig decidir començar pel principi (La hojarasca) i, gairebé per casualitat, vaig veure per Internet que el genial escriptor colombià semblava haver-se inspirat en la novel·la Mientras agonizo. De manera que vaig decidir llegir aquesta abans que l’altra, i el resultat ha estat el descobriment d’un narrador realment fascinant.