Django (sense desencadenar)

Una de les anècdotes que sempre s’expliquen de la biografia de Quentin Tarantino explica que de jove va treballar en un videoclub i va visionar absolutament totes les pel·lícules de l’establiment. Quan va créixer i es va dedicar professionalment al món del cinema, lògicament va aprofitar tot aquest bagatge i, de fet, totes les seves creacions contenen elements clàssics del cinema, o són en si mateixes homenatges a aquells films revisats durant la seva adolescència.

Sir Stanley Matthews, el primer Pilota d’Or

Malgrat algunes excepcions que trenquen la norma, el futbol anglès sempre s’ha caracteritzat més per la lluita i la força que pel talent i la tècnica individual. Per això no deixa de ser sorprenent que un dels millors jugadors de la història de les illes britàniques sigui un futbolista que es caracteritzava per la seva agilitat i la seva extraordinària capacitat de regatejar als rivals: el mític Stanley Matthews.

“Los Miserables”, millor al teatre

Fa una mica més d’un any, un servidor sortia entusiasmat del teatre després de veure Los Miserables, a pesar que els musicals no han estat mai entre els meus gèneres preferits. Però l’atractiva història, la majestuositat del muntatge, les interpretacions dels actors, la música en directe, les cançons... en definitiva, tot plegat, van fer que a partir d’aquell moment m’ho mirés d’una altra manera.

Retorn a la Terra Mitjana

Aproximadament una dècada després de la monumental trilogia d’El senyor dels anells, i després de no poques dificultats per a la seva estrena (batalles judicials, retards per la crisi, conflictes laborals, etc.), Peter Jackson inicia un nou triple desafiament amb El Hobbit, una història que va tenir lloc seixanta anys abans i que ens explica les aventures d’en Bilbo (l’oncle d’en Frodo, protagonista de la trilogia inicial) intentant ajudar a tretze nans a recuperar el regne d’Erebor i les seves riqueses, que els hi van ser arrabassades pel malvat drac Snaug.

El món s’acaba... cantem!

Pel que sembla, i segons una antiga predicció dels maies, demà està previst que s’acabi el món. De fet, també s’havia d’acabar l’any 2000, i abans d’aquest any també ho vaig sentir a dir unes quantes vegades... però de moment encara estem per aquí.

Musicalment, la fi del món ha estat un tema que ha inspirat cançons d’estils ben variats, des dels Carpenters fins als U2. Ara fa exactament 25 anys, els nord-americans R.E.M. també ens en van parlar en un dels seus temes més coneguts, inclòs a l’àlbum Document (per mi un dels seus millors treballs).

La cançó es va fer famosa per la gran rapidesa de vocalització de la lletra, gairebé impossible de seguir si no és llegint-la, que sembla una mena de monòleg interior que agrupa moltes idees en poc temps. Això sí, per parlar de l’apocalipsi ho fa d’una manera molt animada i enganxosa, i a més no sembla que els hi importi massa (“And I feel fine”). Tant per tant, si tot això s’acaba que ens atrapi cantant, no?

El petit gran “Torpede”

La frase més escoltada després del partit del Barça de diumenge passat era que Messi havia aconseguit batre el rècord golejador de Gerd Müller (85 gols en un any natural el 1972). En una època dominada per les exagerades xifres que aconsegueixen any rere any dos monstres del futbol com són Messi i Cristiano Ronaldo, és possible que els més joves no sàpiguen ni tan sols qui era aquest tal Müller.

“Fin”, o la “moda Lost”

Repassant la cartellera, veig que fa un parell o tres de setmanes que estan fent una pel·lícula espanyola anomenada Fin. Al principi no ho vaig relacionar, però més endavant vaig escoltar l’argument en alguna tertúlia radiofònica i de seguida vaig lligar caps: era l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de David Monteagudo, que vaig tenir ocasió de llegir fa un parell o tres d’estius, quan encara no m’havia decidit a criticar llibres al bloc.

Pel·lícules de cinc segons

La manca de temps és, sens dubte, un dels principals motius per no poder gaudir dels centenars de llibres, música, sèries de televisió i pel·lícules que ens agradaria. Segurament conscients d’això, els creadors del web 5 Second Movies (que de temps en deuen tenir un munt) s’han dedicat a comprimir gairebé dues-centes pel·lícules en només cinc segons (a vegades una mica més), per tal que ens puguem fer una idea més o menys aproximada de la seva temàtica.

George (simply the) Best

“Seria molt difícil triar entre marcar-li un golàs al Liverpool o anar-me’n al llit amb Miss Món. Per sort, he fet ambdues coses”. Aquesta frase podria ser un bon resum del que va ser la vida de George Best, un d’aquells futbolistes que podia haver arribat on hagués volgut, però que un dia va triar el costat equivocat de la vida i es va embarcar en una espiral d’autodestrucció que se’l va acabar emportant, avui fa exactament set anys. Pràcticament ningú dubta que si Best hagués portat una vida raonablement ordenada i el futbol hagués estat la seva màxima prioritat, avui en dia tindria un lloc en l’Olimp de la pilota que ocupen Di Stéfano, Pelé, Cruyff, Maradona i Messi. Ell mateix va dir que “només em penedeixo de no haver jugat deu anys més”.

Jornada de reflexió en deu tuits

1) Seré il·lús, però m'hagués agradat molt veure una candidatura unitària dels partits catalans.

2) No només no hi ha hagut entesa entre els partits catalans, sinó que no n'hi ha hagut ni entre els independentistes. Lamentable.

3) En Mas aquests dies ha parlat molt bé, però a mi em sembla que a l'hora de la veritat es farà enrere. Tant de bo m'equivoqui.

4) Oriol Junqueras ha fet oblidar la trista etapa Carod-Puigcercós a ERC. Discurs sòlid, coherent i, per mi, convincent.

5) No es pot intentar convèncer la gent amb mentides com aquella bajanada del canvi de cognoms. Indignant i lamentable campanya del PP.

6) Després d'en Montilla, semblava impossible que el PSC trobés un líder més gris. No coneixíem en Pere Navarro.

7) He trobat la campanya d'ICV massa destructiva pel meu gust. En general respecto les seves idees, però em continuen semblant uns il·lusos.

8) Comparteixo les idees de SI, però veig en López-Tena massa esverat, com en estat permanent de crispació. Més calmat seria més convincent.

9) Vidal-Quadras, Rajoy, Sánchez-Camacho, Tejero, Montoro, El Mundo,... Oficialment compartim nacionalitat amb aquesta xusma. Penseu-hi.

i 10) Després del joc brut que Espanya ha demostrat que està disposada a fer, encara queda algú que vulgui continuar formant-ne part?