Déu fa cinquanta anys

Normalment m’agrada que els meus articles continguin la informació suficient per comprendre’ls i per transmetre el que vull. Però quan toca parlar del millor jugador de bàsquet de la història, les paraules no tenen massa sentit perquè qualsevol cosa que jo pugui dir ja ha estat dita abans. Ara ens hem de posar a repassar estadístiques i rècords d’un mite com aquest? Hem de parlar del que ha representat pel món del bàsquet i de l’esport en general? Seria absurd. Només diré una cosa: si avui en dia l’NBA (i el bàsquet) té la popularitat que té, en bona part és gràcies a aquest home.

Senyores i senyors, deixin tot el que estan fent durant un quart d’hora. Amb tots vostès, el dia que fa cinquanta anys, les cinquanta millors jugades de Déu Nostre Senyor.

Un videoclip amb dos finals

Fa uns anys, recordo que es van posar de moda uns llibres que permetien adaptar la història al nostre gust a mesura que aquesta anava avançant. La mecànica era senzilla: durant la lectura, de tant en tant et trobaves amb una disjuntiva del tipus “Si vols que el protagonista faci tal cosa, vés a la pàgina X” i “Si vols que en faci tal altra, vés a la pàgina Y”. D’aquesta manera s’aconseguia personalitzar l’aventura i arribar, lògicament, a finals diferents.

Gay Talese i el nou periodisme

A les dècades dels 60 i 70, el periodisme nord-americà va veure com sorgia una nova corrent que incorporava tècniques literàries al reportatge periodístic de tota la vida. Un dels seus màxims exponents, Tom Wolfe, va ser l’encarregat de donar nom a aquesta tendència quan l’any 1973 va publicar una col·lecció d’articles amb el nom de The New Journalism.

Django (sense desencadenar)

Una de les anècdotes que sempre s’expliquen de la biografia de Quentin Tarantino explica que de jove va treballar en un videoclub i va visionar absolutament totes les pel·lícules de l’establiment. Quan va créixer i es va dedicar professionalment al món del cinema, lògicament va aprofitar tot aquest bagatge i, de fet, totes les seves creacions contenen elements clàssics del cinema, o són en si mateixes homenatges a aquells films revisats durant la seva adolescència.

Sir Stanley Matthews, el primer Pilota d’Or

Malgrat algunes excepcions que trenquen la norma, el futbol anglès sempre s’ha caracteritzat més per la lluita i la força que pel talent i la tècnica individual. Per això no deixa de ser sorprenent que un dels millors jugadors de la història de les illes britàniques sigui un futbolista que es caracteritzava per la seva agilitat i la seva extraordinària capacitat de regatejar als rivals: el mític Stanley Matthews.

“Los Miserables”, millor al teatre

Fa una mica més d’un any, un servidor sortia entusiasmat del teatre després de veure Los Miserables, a pesar que els musicals no han estat mai entre els meus gèneres preferits. Però l’atractiva història, la majestuositat del muntatge, les interpretacions dels actors, la música en directe, les cançons... en definitiva, tot plegat, van fer que a partir d’aquell moment m’ho mirés d’una altra manera.

Retorn a la Terra Mitjana

Aproximadament una dècada després de la monumental trilogia d’El senyor dels anells, i després de no poques dificultats per a la seva estrena (batalles judicials, retards per la crisi, conflictes laborals, etc.), Peter Jackson inicia un nou triple desafiament amb El Hobbit, una història que va tenir lloc seixanta anys abans i que ens explica les aventures d’en Bilbo (l’oncle d’en Frodo, protagonista de la trilogia inicial) intentant ajudar a tretze nans a recuperar el regne d’Erebor i les seves riqueses, que els hi van ser arrabassades pel malvat drac Snaug.

El món s’acaba... cantem!

Pel que sembla, i segons una antiga predicció dels maies, demà està previst que s’acabi el món. De fet, també s’havia d’acabar l’any 2000, i abans d’aquest any també ho vaig sentir a dir unes quantes vegades... però de moment encara estem per aquí.

Musicalment, la fi del món ha estat un tema que ha inspirat cançons d’estils ben variats, des dels Carpenters fins als U2. Ara fa exactament 25 anys, els nord-americans R.E.M. també ens en van parlar en un dels seus temes més coneguts, inclòs a l’àlbum Document (per mi un dels seus millors treballs).

La cançó es va fer famosa per la gran rapidesa de vocalització de la lletra, gairebé impossible de seguir si no és llegint-la, que sembla una mena de monòleg interior que agrupa moltes idees en poc temps. Això sí, per parlar de l’apocalipsi ho fa d’una manera molt animada i enganxosa, i a més no sembla que els hi importi massa (“And I feel fine”). Tant per tant, si tot això s’acaba que ens atrapi cantant, no?

El petit gran “Torpede”

La frase més escoltada després del partit del Barça de diumenge passat era que Messi havia aconseguit batre el rècord golejador de Gerd Müller (85 gols en un any natural el 1972). En una època dominada per les exagerades xifres que aconsegueixen any rere any dos monstres del futbol com són Messi i Cristiano Ronaldo, és possible que els més joves no sàpiguen ni tan sols qui era aquest tal Müller.

“Fin”, o la “moda Lost”

Repassant la cartellera, veig que fa un parell o tres de setmanes que estan fent una pel·lícula espanyola anomenada Fin. Al principi no ho vaig relacionar, però més endavant vaig escoltar l’argument en alguna tertúlia radiofònica i de seguida vaig lligar caps: era l’adaptació cinematogràfica de la primera novel·la de David Monteagudo, que vaig tenir ocasió de llegir fa un parell o tres d’estius, quan encara no m’havia decidit a criticar llibres al bloc.