dissabte, 24 d’abril de 2010

Doncs jo no oblido!

Un dels costums més estesos que tenim els humans és que quan mor algú acostumem a perdonar-li (o a oblidar) els seus defectes. Potser el fet de la seva desaparició definitiva, i per tant la impossibilitat que aquests defectes ens continuïn afectant, desperta en nosaltres un cert sentiment de misericòrdia vers el finat. No em sembla bé. De la mateixa manera que si algú havia estat una bellíssima persona ningú se n’oblida, crec que si havia estat un malparit tampoc ens n’hem d’oblidar pel simple fet que hagi mort. Si la mort d’una persona fa que els altres vulguem fer un balanç de la seva vida, que sigui un balanç complet, i no només de les coses bones.

Un dels exemples més clars de tot això que explico l’estem vivint des del 21 d’abril d’enguany, dia en què saltava als mitjans de comunicació de tot el món la notícia de la mort de Joan Antoni Samaranch. Des de llavors i fins ara (i espera’t el que vindrà, perquè ja s’ensuma un carrer amb el seu nom a Barcelona) només he sentit que lloances, alabances i ensabonades cap a una figura que deu tenir els seus mèrits (no dic pas que no), però de la qual tothom sembla que hagi oblidat les ombres.

Per sort, Internet és una font inesgotable d’informació i si rebusques una mica, pots trobar-hi de tot. Per exemple, que el Sr. Samaranch va anar al Col·legi Alemany de Barcelona, on acostumava a lluir una esvàstica a la solapa i més d’una vegada havia explicat que “allò (referint-se al nazisme) era el futur i sempre s’havia d’estar amb els guanyadors”, declaracions amb les que ja deixava ben clara la seva vocació d’estar sempre a prop del poder. Sabem també que sempre es va declarar “seguidor acèrrim” del general Franco, i que va ostentar diversos càrrecs polítics i diplomàtics al servei de la dictadura franquista.

Això per no parlar de la vessant oportunista del personatge, de la seva camaleònica capacitat per acomodar-se a tot i de la seva irresistible tendència a desaparèixer del mapa quan les coses anaven mal dades. Com per exemple l’any 1938, quan estava destinat com a soldat de la 60 Divisió republicana i li va confessar a un seu company que “mañana cuando os levantéis yo ya me habré ido y no pienso volver”. I efectivament, va fugir aprofitant un permís i es va passar al bàndol franquista. O bé el 1977, ja mort el dictador, quan no va veure clar el seu futur polític i aprofitant les seves influències va ser nomenat ambaixador a Moscou; gràcies a això va aconseguir els imprescindibles vots dels països (aleshores) comunistes per arribar a la presidència del COI, càrrec que va exercir durant més de 20 anys i on també va alternar llums i ombres, com ara les acusacions de corrupció en l’elecció de les seus olímpiques, que van viure el seu punt àlgid l’any 2002 amb les Olimpíades d’hivern de Salt Lake City, on va quedar demostrat que molts membres del COI (Samaranch inclòs) havien rebut valuosos regals de part de la candidatura nord-americana.

Un cop sabut tot això (i encara segur que no en sabem ni la meitat), a mi em costa bastant acceptar que la Generalitat hagi vetllat el seu cos i li hagi dedicat un funeral gairebé de cap d’estat. En fi, com se sol dir en aquests casos, descansi en pau. O no...

En Samaranch (quart per la dreta) i altres, comprovant si plou

4 comentaris:

  1. Brassens, el meu gurú personal cantava una cançó on un vers resava que els morts són tots collonuts:

    Il est toujours joli, le temps passé
    Un' fois qu'ils ont cassé leur pipe
    On pardonne à tous ceux qui nous ont offensés
    Les morts sont tous des braves type

    Alguns, però no ho seran mai.

    ResponElimina
  2. No sé per què em sembla que en Brassens també se'n fot d'aquesta tendència humana a perdonar els defectes dels difunts...

    ResponElimina
  3. Sí, Brassens se'n fot de gairebé tot. Suposo que amb l'edat un arriba en un punt en que es veu al realitat i ens adonem que o ens en fotem de les coses o les coses acaben amb nosaltres.

    ResponElimina

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails