Moltes vegades em queixo de la manca d’originalitat en el cinema actual, de la repetició incessant d’arguments vistos mil vegades, de remakes innecessaris i de la falta d’idees dels creadors. The Artist m’ha fet callar, encara que sigui per una vegada: a qui se li pot acudir fer una pel·lícula muda i en blanc i negre en plena època del cinema en 3D? En principi semblaria un suïcidi, però no ha estat així: la crítica s’ha rendit als seus peus, i la valentia dels seus creadors també ha estat recompensada a Hollywood, que ha premiat el film amb els Òscars més importants d’enguany, i en molts altres festivals de cinema de tot el món.
La pel·lícula ens explica la història de George Valentin, una estrella del cinema mut que veu com l’arribada del cinema sonor posa en perill la seva carrera i la seva fama, entre altres coses perquè es nega a adaptar-se als nous temps. El que abans eren aplaudiments i recepcions multitudinàries amb els seus fans, ara és oblit, decepció i nits solitàries amb l’única companyia de l’alcohol i del seu fidel gosset, que l’acompanya a tot arreu on va i protagonitza també totes les seves pel·lícules. La seva última oportunitat d’abandonar aquesta miserable situació li vindrà donada per una actriu que sí que ha sabut adaptar-se als temps moderns, i que no oblida que va ser precisament gràcies a Valentin que va obtenir els seus primers papers en el cinema.
La història de The Artist no és precisament original, però potser les peculiaritats de la pel·lícula en sí fan que aquest fet tampoc ens importi massa. Hi ha rialles, tristesa, amor, desamor i molta nostàlgia, però mai sense arribar al sentimentalisme barat. A més, els creadors han tingut la sort de poder comptar amb Jean Dujardin, que amb el seu aspecte de seductor galant dels anys 20 fa difícil creure’s que té la meva edat. L’encisadora Bérénice Bejo exerceix d’admiradora enamorada, i el gran John Goodman interpreta al director dels estudis cinematogràfics que han viscut tant l’ascens com la caiguda de Valentin. Amb tot això barrejat, n’hi ha més que prou per sortir del cinema amb un somriure als llavis i content d’haver presenciat una autèntica declaració d’amor al setè art.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada