dissabte, 19 de novembre de 2016

Frustració, cops de puny i anarquia

Si puc, quan miro una pel·lícula basada en un llibre sempre m’estimo més haver-lo llegit abans, perquè si no em resulta inevitable “posar cara” als personatges, una cosa que em resulta bastant molesta. Prefereixo imaginar-me com deuen ser aquelles persones que m’està descrivint l’escriptor, i si mai en fan una versió cinematogràfica discutir si jo també hagués triat (o no) a aquells actors per fer els respectius papers. Però una cosa són els desitjos i l’altra la realitat, i molt sovint el procés és exactament el contrari i miro abans la pel·lícula que no pas llegeixo el llibre, ja sigui per desconeixement que existia l’obra escrita o perquè simplement les circumstàncies han anat així. L’últim cas ha estat amb El club de la lucha, escrit l’any 1996 pel nord-americà Chuck Palahniuk i adaptat tres anys després al cinema, en una pel·lícula dirigida per David Fincher.

El protagonista de la història és un noi d’uns 30 anys del qual no sabem el nom, que pateix un insomni greu degut al jet lag acumulat pels nombrosos viatges de feina que ha de fer per diferents zones horàries. Aconsellat per un metge, comença a acudir a grups de suport per a gent que pateix malalties terminals, i el fet de compartir els seus problemes l’ajuda a desfogar-se i a poder dormir. Tot va bé fins que coneix la Marla, una noia que també acut als grups d’ajut sense patir realment cap malaltia. Simultàniament també coneix en Tyler Durden, un activista extrem que vol canviar el món amb mitjans radicals. Ambdós acaben formant “El club de la lluita”, una mena d’activitat clandestina on cada vegada més homes desencantats es reuneixen les nits del cap de setmana per lluitar a cops de puny, com a forma d’alliberament de tensions i també de teràpia per combatre la monotonia i la grisor de les seves vides. Però el que comença gairebé per casualitat en un aparcament d’un bar s’estén cada vegada a més ciutats i provoca l’aparició d’un subgrup radical (el “Projecte Estralls”), que lluita contra el consumisme de la societat atacant a diferents corporacions del país. El protagonista voldria acabar amb aquestes activitats destructives, però en Tyler ha pres el control i sembla que res el pugui aturar.


La publicació de El club de la lucha va provocar no poques polèmiques degut als seus missatges anticonsumistes i trencadors amb la societat contemporània (“Tenim feines que odiem per comprar-nos merda que no necessitem” o “El que posseeixes acabarà posseint-te”), a les seves descripcions de violència explícita i al seu missatge radical i nihilista que ve a dir que l’autodestrucció és l’única cosa que fa que la vida valgui la pena (“Només quan es perd tot som lliures per actuar”). Palahniuk no es va inspirar en cap “club de lluita” real per escriure la novel·la, sinó en algunes baralles en les que ell mateix havia participat, però el que sí va passar és que, arran de la novel·la i sobretot de la pel·lícula , es van crear clubs de lluita en diverses ciutats d’Estats Units (i segurament d’altres països). El llibre no va estar massa temps a la venda després de la seva primera edició, però va experimentar un renascut interès arran de la seva adaptació al cinema, que va generar la mateixa polèmica i incomoditat que havia despertat el llibre i no va tenir massa èxit en el moment de la seva estrena (malgrat estar dirigida pel director de l’aclamada Seven), però sí després de sortir a la venda en DVD (on les entrevistes, escenes eliminades, etc., explicaven algunes coses que ajudaven a entendre-la millor). Actualment és considerada una pel·lícula de culte, i fins i tot molts crítics que la van menysprear en el seu moment han acabat canviant d’opinió amb els anys.


Com que la pel·lícula la vaig veure fa molts anys no en recordava massa detalls i això ha fet que la lectura m’hagi sorprès diverses vegades, tot i que m’ha resultat inevitable posar les cares d’Edward Norton i Brad Pitt als dos protagonistes. Una de les coses que sí recordava era l’inesperat gir final (que no explicaré), cosa que ha fet que m’hagi llegit el llibre amb uns altres ulls, però també m’ha fet fixar en detalls que segurament no hagués captat. Per tancar el cercle, un cop llegit el llibre he tornat a mirar la pel·lícula i, tot i que evidentment també es veu diferent quan saps què acaba passant al final, la veritat és que m’ha semblat entretinguda i una adaptació molt fidel del llibre. Això sí, ambdós finals no coincideixen (vés a saber per quin estrany desig del director), i personalment prefereixo el del llibre perquè em sembla molt més coherent amb la història. En qualsevol cas, recordeu: la primera regla del club de la lluita és que no es parla del club de la lluita.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails