L’home sense vida

Molt sovint sentim a dir que la realitat sempre supera la ficció, i en pocs casos això és tan cert, dramàtic i, en certa manera, fascinant, com en la història de Jean-Claude Romand. El 9 de gener de 1993, aquest ciutadà francès al qual tothom considerava un important metge i investigador de l’Organització Mundial de la Salut, va assassinar els seus pares, la seva dona i els seus dos fills de 5 i 7 anys, i posteriorment va intentar suïcidar-se calant foc al domicili familiar, després d’haver ingerit una bona dosi de barbitúrics. Els bombers, però, van arribar a temps i, després de passar una setmana en coma, va aconseguir salvar la vida.

Els resultats de la posterior investigació de la massacre familiar van ser, com a mínim, sorprenents: Romand no només no era metge (no va passar del segon curs de Medicina), sinó que no tenia cap mena d’ocupació a la vida. Quan tothom es pensava que estava treballant, en realitat passava el temps en bars, pàrquings d’autopistes, dormint al cotxe o passejant pel bosc. Quan deia que havia de viatjar per feina, s’allotjava en un hotel prop de l’aeroport durant tres o quatre dies i allà es dedicava a llegir revistes mèdiques i guies turístiques del país on se suposava que era, i això li permetia, a la tornada, mantenir converses creïbles sobre el seu suposat viatge. Tots els seus coneguts tenien prohibit trucar-lo en horari laboral, només podien fer-ho a una bústia de veu i posteriorment era ell qui els trucava. Vivia dels diners que li confiaven familiars i amics, als quals oferia uns plans d’inversions amb un alt interès gràcies al seu càrrec a l’OMS. També va aconseguir diners venent a preu d’or (15.000 francs per pastilla) suposats medicaments experimentals contra el càncer, als quals ell tenia accés. Però va arribar el dia en que finalment es van esgotar els seus recursos econòmics i, a més, el seu cercle familiar i d’amistats estava a punt de descobrir la seva monumental mentida. Acorralat, es va plantejar el suïcidi però finalment va optar per assassinar-los a tots perquè, segons ell, “no haguessin pogut acceptar la veritat”.

Jean-Claude Romand el dia del començament del seu judici (25 de juny de 1996)

Aquesta insòlita història va ser la inspiració per a la novel·la L’adversaire (publicada aquí amb el títol de El adversario), escrita l’any 1999 pel francès Emmanuel Carrère després d’haver investigat àmpliament el cas, mantingut correspondència amb l’assassí i fins i tot haver assistit al judici on el van condemnar a cadena perpètua. En ella se’ns expliquen els detalls de la vida de Jean-Claude Romand, com va començar la seva espiral de mentides a l’època d’estudiant universitari i com va aconseguir mantenir-la viva durant la increïble xifra de divuit anys. El llibre amb prou feines té dues-centes pàgines i es llegeix fàcilment gràcies a l’estil clar i concís de l’autor, sense artificis ni floritures. No busca mai el sensacionalisme ni la morbositat, sinó que adopta un paper d’observador neutre que ens explica els esgarrifosos fets tal com van passar. Malgrat que ja coneixem el final abans d’obrir el llibre, és inevitable que a mesura que avança la història s’apoderi de nosaltres una creixent barreja de sentiments que inclouen la incredulitat, la sorpresa, l’angoixa i finalment l’horror quan es consuma la monstruositat que va ser capaç de perpetrar un home que, malgrat tot, sempre ha afirmat que l’única veritat de la seva vida va ser l’amor que sentia pels éssers als quals va decidir eliminar.

A continuació parlo de tres pel·lícules basades en aquesta història.
Si no voleu saber-ne els detalls, no continueu llegint!

Una història tan increïble no es podia quedar sense versió cinematogràfica, i de fet no n’hi ha una sinó tres (que jo sàpiga i hagi vist). La primera va ser la francesa L’emploi du temps, dirigida per Laurent Cantet l’any 2001 i estrenada aquí amb el títol de El empleo del tiempo. En aquest film es suavitza molt el dramatisme extrem que presideix l’obra original, ja que aquí l’únic engany del protagonista consisteix en no comunicar a ningú que s’ha quedat a l’atur. A més, la mentida no dura anys sinó uns pocs mesos i la cosa s’arregla simplement reconeixent el que ha fet, sense assassinats ni violència de cap mena. El que sí té en comú amb la història original és que el protagonista també aconsegueix allargar la seva mentida gràcies a que enganya amics i coneguts per tal que facin inversions econòmiques que ell mateix s’encarrega de gestionar, aprofitant-se dels coneixements adquirits en la feina de la qual ha estat acomiadat. Molt bona pel·lícula, amb una destacable interpretació d’Aurélien Recoing en el paper protagonista.

Un any després es va estrenar L’adversaire, pel·lícula dirigida per la francesa Nicole Garcia i que és l’adaptació “oficial” de la novel·la, amb la qual comparteix el títol. Malgrat això, s’han canviat els noms dels protagonistes i hi ha certes diferències, com ara que no coneixem el desenllaç fins el final (mentre que en el llibre ho sabem des del principi) o que en cap moment es fa referència al judici posterior als assassinats (un fet del qual es parla bastant en el llibre). El film conté alguns salts temporals i escenes intercalades que segurament provocaran confusió als espectadors que no hagin llegit prèviament l’obra escrita. Les escenes de l’assassinat dels familiars, molt especialment la dels nens, posen els pèls de punta per l’extremada fredor amb la que actua l’assassí. Cal destacar l’excel·lent interpretació de Daniel Auteuil, que transmet perfectament l’angoixa que devia sentir el protagonista de la història amb la vida que estava portant.

Finalment, el mateix any 2002 es va estrenar La vida de nadie, primera pel·lícula del director català Eduard Cortés que ens ofereix un notable duel interpretatiu entre José Coronado i Adriana Ozores. L’argument bàsicament és el mateix però canviant alguns petits detalls, com ara que el protagonista no es fa passar per metge sinó per analista d’inversions, la qual cosa li facilita molt poder enganyar a familiars i amics per tal que li confiïn els seus diners, un fet que ell aprofitarà per anar vivint la seva mentida. La història enganxa i aconsegueix crear una sensació d’angoixa fins el final, que també varia respecte l’original ja que aquí l’única víctima mortal serà el propi protagonista, que considera el suïcidi com la sortida més digna després d’haver-se passat la vida enganyant a tothom.

En definitiva, tant el cas real, com la novel·la, com les pel·lícules, ens plantegen una sèrie d’incòmodes interrogants. Fins a quin punt som nosaltres en la nostra relació amb els altres? Fins on arriba el nivell d’engany vers la gent que ens envolta? Quina magnitud té la màscara que ens posem davant de la societat? Fins on estaríem disposats a arribar per tal de protegir la imatge que es té de nosaltres? Quina part d’en Jean-Claude Romand som capaços de distingir en nosaltres mateixos? Es pot arribar a fer una forma de vida de la mentida? Preguntes que no són fàcils de respondre ni de plantejar-se, però que sens dubte hi són i no es poden ignorar.