Ídols desconeguts (fins ara)

Tot i que em considero un bon aficionat a la música, les meves preferències van dirigides gairebé en exclusiva als músics anglosaxons i sóc un perfecte desconeixedor, per exemple, de la música que es fa a l’Amèrica Llatina. Que jo recordi, l’únic grup originari d’aquesta zona del planeta del qual he escoltat alguna cosa són els mexicans Maná, i tampoc serien precisament sants de la meva devoció.

És per això que m’ha sorprès agradablement descobrir l’existència dels argentins Soda Stereo, gràcies a la recomanació d’un bon amic (tan o més aficionat a la música que jo, però més obert de mires). Definits per ells mateixos com “un grupo pop con una fuerte y absorbida cultura rock”, el trio format per Gustavo Cerati (veu i guitarra), Héctor “Zeta” Bosio (baix) i Carlos Alberto Ficicchia (bateria, més conegut com “Charly Alberti”) va acumular al llarg dels seus quinze anys de carrera una bona col·lecció de cançons que els van convertir en autèntics ídols al seu país i a bona part del continent sud-americà.

Soda Stereo cap a l’any 1984. D’esquerra a dreta, Charly Alberti, “Zeta” Bosio i Gustavo Cerati

Fortament influïts per grups com The Cure i The Police (que van visitar Argentina el desembre de l’any 1980, i dels quals els Soda eren admiradors incondicionals), iniciaven la seva carrera musical l’any 1982 i dos anys després publicaven el seu primer disc homònim, amb peces d’estil New Age (una influència constant del grup) plasmades en un pop festiu i títols tan curiosos com Mi novia tiene bíceps. De mica en mica el so del grup va anar evolucionant i madurant, enfosquint el seu estil i donant més protagonisme a la guitarra, però sense oblidar mai del tot el pop. Dos bons exemples són els discos Signos i Canción animal (que conté el seu major èxit, De música ligera), per mi sens dubte els dos millors treballs del grup. Una de les característiques més destacades dels argentins va ser la seva voluntat que cap disc sonés igual que l’anterior, i de fet els seus dos últims treballs (Dynamo i Sueño Stereo) mostren clares influències de la música electrònica i també incloïen peces molt experimentals.

Concert a Perú de la seva gira “Me Verás Volver” (2007)

Desavinences personals i artístiques van portar a la dissolució del grup l’any 1997, però deu anys després es van tornar a reunir per fer una gira continental (anomenada Me Verás Volver, la frase amb la que acaba la seva excel·lent cançó En la ciudad de la furia) que es va convertir en un autèntic fenomen de masses, amb rècords d’assistència en molts dels països que van visitar i un total de més d’un milió d’espectadors. Aquest enorme èxit va fer que hi haguessin rumors d’un nou disc d’estudi del grup, però malauradament no va ser possible perquè l’any 2010 Gustavo Cerati va patir un ictus que el va tenir en coma fins a la seva mort, quatre anys després.

Us deixo amb Prófugos, el primer tema que vaig escoltar del grup i que em va agradar tant que pocs dies després començava a escoltar tota la seva discografia. Si us impacta igual que va fer amb mi, potser acabeu fent el mateix.