dissabte, 21 d’abril de 2012

Una altra estranya parella

Sovint em queixo que el cinema actual és una repetició contínua d’arguments vistos mil vegades, idees refregides, remakes, versions de llibres o còmics, etc., i em sembla que cap aficionat al setè art podrà dir que m’equivoco. Ara bé, també he de dir que cada any hi ha algunes sorpreses inesperades que fan canviar una mica aquesta corrent negativa. Un d’aquests casos és la cinta francesa Intocable, una producció que en principi semblaria destinada a les minoritàries sessions de cine club, però que s’ha convertit en la pel·lícula més vista de l’any al país veí, amb més de 18 milions d’espectadors.

Basada en fets reals, Intocable ens explica la història d’en Philippe, un milionari que ha quedat tetraplègic després d’un accident de parapent i que, per tant, necessita una persona que l’ajudi en les tasques quotidianes. A aquesta demanda responen molts interessats, entre ells en Driss, un noi senegalès resident en un barri marginal de París, que ha passat un temps a la presó i que només es presenta perquè li signin un paper on quedi constància que està buscant feina, per tal que li segueixin pagant l’atur. Malgrat aquestes peculiars característiques i la seva falta total de formació professional, en Philippe l’acaba contractant perquè no el tracta amb compassió ni llàstima; és més, li fa bromes com dir-li que no es mogui quan ell surt de l’habitació, o li dóna el telèfon com si pogués estirar el braç per agafar-lo. En aquesta improbable relació, el milionari francès trobarà la motivació per viure i recuperarà l’humor perdut després de l’accident.


No es pot dir que sigui una idea totalment original, perquè altres vegades hem pogut veure arguments basats en la convivència entre persones molt diferents. Només cal recordar, entre altres, a l’irascible militar cec interpretat per Al Pacino a Esencia de mujer i al noi que li feia d’assistent, a Joan Pera i Paco Morán a La extraña pareja o a Will Smith compartint sostre amb els seus milionaris oncles i cosins a El príncipe de Bel Air. Tot i això, Intocable és una pel·lícula que es gaudeix de principi a fi perquè tracta un tema molt delicat amb optimisme i sentit de l’humor, quan potser el més fàcil hauria estat tirar pel costat dramàtic i lacrimogen. En comptes d’això, ens trobem (com deia al principi) amb un film que no només et reconcilia amb el cinema, sinó també amb la vida.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails