dissabte, 27 d’agost de 2016

El messies del blues

Tot i que puc afirmar, amb satisfacció, que he vist en directe a molts dels meus cantants i grups preferits, és inevitable pensar també en els que em falten. Pot ser per un tema d’edat (molts van sorgir quan jo era petit), perquè no es prodiguen gaire per aquestes terres, o bé simplement perquè ja són morts. I un dels que sempre em ve al cap quan penso en aquests últims és Stevie Ray Vaughan.

Nascut a Dallas l’any 1954, va començar a tocar la guitarra als set anys seguint l’exemple del seu germà Jimmie. Als 17 anys va abandonar els estudis per centrar-se totalment en la música, i amb la seva banda Double Trouble va començar a fer concerts pel seu estat natal. En poc temps es van convertir en un dels grups més populars de Texas, però no eren massa coneguts a la resta del país. Això va canviar amb la seva actuació al prestigiós festival de Montreux l’any 1982, on David Bowie els va veure i va quedar tan impressionat que li va demanar a Vaughan que toqués en el seu proper disc, Let’s Dance, publicat a finals d’aquell mateix any. El Duc Blanc li va oferir acompanyar-lo en la gira promocional de l’àlbum, però després d’una sèrie d’incompliments per part dels mànagers de Bowie, finalment Vaughan va quedar-ne fora. Pocs mesos després sortia al mercat el seu primer disc, Texas Flood, una explosiva barreja de blues i rock que va rebre els elogis unànimes de crítica i públic.

David Bowie i Stevie Ray Vaughan

Després d’aquest primer èxit, Vaughan va publicar dos discos més (igualment aclamats), però la seva salut es ressentia cada vegada més degut a la seva greu addicció a l’alcohol i la cocaïna, que feia anys que durava. A finals de l’any 1986 va ingressar en un centre de desintoxicació, i poc després de sortir-ne va iniciar els tràmits per divorciar-se de la seva dona. Després d’aquest període convuls, finalment l’any 1989 va tornar al primer pla de l’actualitat musical amb In Step, que es convertiria en el seu àlbum més reeixit i amb el qual va guanyar el Grammy a millor gravació de blues contemporani. Malauradament, no va poder gaudir massa de l’èxit. La matinada del 27 d’agost de 1990, després d’un concert a Wisconsin amb Eric Clapton, l’helicòpter que havia agafat per dirigir-se a Chicago es va estavellar (sembla ser que degut a la boira) i va acabar prematurament amb la seva vida. Tenia només 35 anys.


Malgrat haver tingut una brevíssima carrera musical de només set anys, la influència d’Stevie Ray Vaughan ha estat enorme i actualment continua sent considerat un dels millors guitarristes de la història. Va ser un dels principals responsables del revival que va experimentar el blues a mitjans dels anys 80, i el seu estil de tocar la guitarra, intens i ferotge, va fer que fos admirat també per nombrosos músics de rock. La seva pèrdua va ser especialment tràgica perquè es va produir en la millor etapa de la seva vida, tant a nivell musical com personal, després d’haver superat nombrosos entrebancs i quan finalment semblava que havia trobat l’estabilitat i tot li anava de cara. Diuen els que el van conèixer que el seu enorme talent artístic només es veia superat per la seva amabilitat i l’estima que tenia per tots aquells que l’envoltaven. Ell ja no hi és, però sempre ens quedarà la seva música. Gaudim-la.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails