De fet, tot i que en el llibre es repeteix sovint la idea que li dóna títol (i que, segons Beigbeder, té una base científica comprovada), l’obra és una mena de recull de reflexions i pensaments d’un personatge (un reflex autobiogràfic de l’autor, com veiem cap al final) que està fet un autèntic embolic i no s’aclareix ni en l’amor, ni en el treball, ni en la vida. Divorciat de la seva dona després de ser-li infidel, comença una relació amb la seva amant (una dona casada) i al principi tot són flors i violes, mentre que cap al final del llibre també ja se’n comença a atipar, justament quan fa tres anys que conviuen. Entremig, com diem, deixa anar tota una sèrie de teories que oscil·len entre ridícules i enginyoses, i fins i tot algunes són més profundes del que poden semblar en un principi.
El llibre està escrit amb un llenguatge directe i planer, sense seguir una estructura definida ni un ordre cronològic per explicar-nos els fets. A mesura que es va avançant, però, cada vegada es té més la sensació que es van repetint les mateixes idees i plantejaments, i la veritat és que al final acaben cansant una mica tantes inseguretats, pors, queixes i manies del protagonista. Semblaria com si escriure aquest llibre hagués estat una mena de vàlvula d’escapament per al seu autor, una espècie de tractament psicològic per superar el trauma del seu divorci. En qualsevol cas, i com que amb prou feines té 200 pàgines, la lectura és ràpida i segur que entremig de tants aforismes amorosos-vitals en trobareu algun que us divertirà o que us farà pensar una mica sobre els alts i baixos de l’amor.
Frédéric Beigbeder
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada