dilluns, 29 de maig de 2017

La cara amarga de l’amor

He de confessar que fins que vaig veure la curiosa i oscaritzada pel·lícula Birdman no havia sentit parlar mai de Raymond Carver. La història ens parla d’un actor que havia tingut molt èxit interpretant el superheroi que dóna nom al film i que, fart que la gent el relacioni sempre amb aquest personatge, intenta donar un gir a la seva carrera fent una obra de teatre basada en un relat curt d’aquest escriptor nord-americà, De què parlem quan parlem de l'amor?, inclòs en el llibre del mateix títol i que vaig començar a llegir pocs dies després d’haver vist la pel·lícula.

Raymond Carver és un dels fundadors i principals exponents del que s’anomena “realisme brut”, un moviment literari nascut als anys 70 del segle passat i que es caracteritza per un ús molt moderat de les paraules a l’hora de fer descripcions, així com per una gran precisió a l’hora de caracteritzar els personatges i les situacions. Igualment, l’ús d’adverbis i adjectius també queda reduït al mínim, i l’escriptor prefereix que sigui el context el que doni significat a la seva obra, amb la qual cosa el lector té un paper actiu a l’hora de crear la història. Tota aquesta absència de floritures literàries fa que el realisme brut es consideri una derivació del minimalisme.

En aquest recull de disset relats publicat l’any 1981 també podem veure una altra de les característiques del realisme brut, que és la presència de personatges de classe treballadora o mitja-baixa, éssers normals i corrents que porten una vida totalment convencional i lluiten per tirar endavant a pesar de les complicacions. Malgrat el títol del llibre, els relats no sempre parlen de l’amor i, quan ho fan, és per parlar dels seus aspectes menys amables: les conseqüències (a vegades devastadores) que té una infidelitat sobre la parella, com continua la vida després d’una separació (amb especial èmfasi en dates assenyalades, com ara el Nadal), com les aparences (una bona feina, una dona fantàstica, dos fills i un altre en camí) poden amagar una profunda infelicitat que et fa cometre un assassinat sense cap motiu, on queda l’amor quan parlem de casos com ara la malaltia d'un membre de la parella o d'un fill, o davant la possibilitat que la teva parella sigui culpable d'un delicte, etc.

Michael Keaton i Edward Norton a Birdman (2014)

Com dèiem abans, el peculiar estil narratiu de Raymond Carver fa que el lector tingui un paper força actiu en la història, no només mentre aquesta es desenvolupa sinó també especialment a l’hora d’acabar-la, ja que en molts casos els relats tenen un final totalment obert i subjecte a la interpretació de cadascú. Aquest mateix estil literari, amb la seva absència de descripcions innecessàries i la seva concisió i sobrietat, fa que la lectura dels relats sigui ràpida però no lleugera, ja que les temàtiques no són agradables i deixen un regust amarg en el lector, que serà testimoni de les vides solitàries, depriments o fins i tot desesperades dels personatges.

Com a curiositat final, cal dir que l’editor del llibre va retallar bona part de les històries originals i també va canviar el final de moltes, de manera que la versió que finalment va sortir a la venda no tenia massa res a veure amb l’obra original de l’escriptor (que fins i tot no volia que el llibre es publiqués amb el seu nom). La vídua de Carver, després de lluitar amb l’editorial, va aconseguir permís per publicar les històries originals l’any 2009, sota el títol de Beginners (“Principiants”).

Raymond Carver

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails