dijous, 27 d’abril de 2017

Tom Hardy en versió original

En un dels primers articles que vaig fer quan em va entrar l’afició d’escriure un bloc (que després van ser dos), vaig reivindicar la versió original com la manera més fiable de saber si un actor és o no és realment bo. Afirmava aleshores (i ho mantinc) que només fixant-nos en la seva actuació física, sense sentir-ne la veu ni les múltiples variacions, modulacions i accents que se li poden donar, estàvem prescindint d’un atribut imprescindible per poder afirmar rotundament la qualitat actoral d’algú. A les bones escoles d’interpretació (i especialment a les britàniques) es dóna molta importància a la qualitat de la veu i a la dicció. De fet, d’un actor s’espera que sigui capaç d’incorporar diversos accents en funció del paper interpretat.

Lligat amb tot això, últimament he tingut l’oportunitat de veure més d’una sèrie i pel·lícula on hi apareix Tom Hardy, per mi un dels millors actors del panorama actual tant a la petita com a la gran pantalla. I és que si per alguna cosa es caracteritza aquest intèrpret britànic és per la seva enorme facilitat no només a l’hora de canviar d’aspecte físic sinó també el to de veu, a més d’incorporar diversos accents anglesos en funció dels personatges als quals dóna vida. Això ha fet que les interpretacions de Hardy hagin merescut els elogis no només dels cinèfils, sinó també d’un bon nombre de filòlegs.

Veiem-ne uns quants exemples. L’any 2013 s’estrenava a BBC Two la sèrie britànica Peaky Blinders, on Tom Hardy interpreta el personatge d’Alfie Solomons, el líder d’una banda jueva establerta a Londres a principis del segle XX que, en funció dels seus interessos, s’aliarà tant a favor com en contra de la banda de gàngsters que dóna nom a la sèrie. En aquest cas, l’actor dóna al seu personatge una veu greu i un accent cockney (de les classes treballadores londinenques, principalment originàries de l’East End) molt tancat, francament difícil d’entendre si no és amb l’ajuda de subtítols.


A Locke, una pel·lícula també de l’any 2013 escrita i dirigida per Steven Knight (també creador i guionista de Peaky Blinders), Hardy interpreta un pare de família i treballador exemplar que es veu atrapat per un error del seu passat, amb el qual intentarà rendir comptes. Un film realment curiós, on l’acció transcorre íntegrament dins d’un cotxe i amb la sola presència del nostre protagonista parlant amb diverses persones a través del mans lliures. En aquest cas, adopta un accent gal·lès i un to de veu tranquil i relaxat, malgrat la tensió que va acumulant a mesura que passen els minuts.


A The Drop (film de l’any 2014 estrenat aquí com La entrega), el londinenc fa el paper de cambrer d’un bar situat en un barri conflictiu del districte novaiorquès de Brooklyn. A mesura que passen els minuts, veurem que tant ell com el malaguanyat James Gandolfini (en la seva última pel·lícula) tenen més d’una cosa a amagar. En aquest cas, l’accent del personatge es correspon amb la localització nord-americana de la pel·lícula.


Per acabar, a Legend (2015) se li gira feina a Tom Hardy, que es fa càrrec de dos personatges diferents: els germans bessons Reggie y Ronnie Kray, dos dels gàngsters anglesos més famosos de la història. En aquest cas, el britànic demostra més que mai les seves qualitats actorals no només a nivell físic (només de veure’l ja distingim perfectament a cada germà), sinó també vocal (que és el que ens interessa en aquest article).


Són només uns quants exemples de l’enorme versatilitat d’aquest autèntic fenomen de la interpretació. Evidentment, no cal ni explicar que tots aquests matisos i tons que dóna a les seves actuacions, i per molt bo que sigui el doblador, es perden totalment si no mirem la versió original. Que cadascú faci com vulgui (només faltaria), però jo tinc claríssim que mirar la versió doblada és perdre’s com a mínim la meitat de l’experiència.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

LinkWithin

Related Posts with Thumbnails