Adele, una honrosa excepció

No domino gaire el panorama musical actual, però pel que vaig veient en algunes cadenes d’aquestes que posen videoclips tot el dia, les “cantants” que triomfen actualment semblen fetes en sèrie en una fàbrica, tant pel que fa a l’estil musical com a les seves característiques físiques, sovint més properes a les de les models que no pas a les d’algú que es vol guanyar la vida, en teoria, amb les seves qualitats vocals.

Per això em sorprèn bastant l’èxit de la britànica Adele Laurie Blue Adkins (coneguda artísticament com Adele), perquè s’allunya de tot el que acabo de dir: per començar no fa cançons enganxoses i ballables que semblen copiades les unes de les altres, sinó que es decanta cap al soul, el blues i el jazz. A més, la seva aparença física (amb uns quilets de més) també està bastant allunyada dels cànons que imperen en el món musical.

Tot això no li ha impedit ser l’autora de 21 (el disc més venut de l’any 2011) ni de posseir nombrosos rècords de permanència a les principals llistes d’èxits del planeta. I és que per sobre d’altres consideracions que ben poc tenen a veure amb la música, Adele triomfa per la qualitat de les seves composicions i per la seva impressionant veu de contralt, que sovint amaga fins i tot a la banda que l’acompanya. Us deixo amb la seva actuació en l’última gala dels Grammy, celebrada el 12 de febrer d’aquest any, on va demostrar que estava totalment recuperada d’una operació a les cordes vocals.

Humans i robots

No puc recordar exactament el moment en que em vaig començar a sentir interessat per la ciència ficció, tot i que segurament hi va tenir molt a veure el fet d’haver vist La guerra de les galàxies a una edat no massa avançada. A partir de llavors sempre m’han agradat les històries que parlen d’invents impossibles, descobriments científics i tecnològics, viatges en el temps, intel·ligències artificials i qualsevol altra cosa que permeti evadir-se una mica de la realitat.

Cinema mut al segle XXI

Moltes vegades em queixo de la manca d’originalitat en el cinema actual, de la repetició incessant d’arguments vistos mil vegades, de remakes innecessaris i de la falta d’idees dels creadors. The Artist m’ha fet callar, encara que sigui per una vegada: a qui se li pot acudir fer una pel·lícula muda i en blanc i negre en plena època del cinema en 3D? En principi semblaria un suïcidi, però no ha estat així: la crítica s’ha rendit als seus peus, i la valentia dels seus creadors també ha estat recompensada a Hollywood, que ha premiat el film amb els Òscars més importants d’enguany, i en molts altres festivals de cinema de tot el món.

Què hagués passat si...?

Fa uns dies, quan sortia del bar on dino sempre amb una companya de feina, ens vam trobar enmig d’un petit embús provocat per nosaltres mateixos, altres persones que es dirigien al bar i un cotxe que trencava pel mateix carrer. Recordo que vam comentar l’embolic que s’havia creat en un moment, i jo vaig deixar anar que tan sols haguéssim sortit cinc o deu segons abans (o després) del bar, això ja no hagués passat.

El senyor Trololó

Fa un parell de setmanes, un amic em va enviar un correu electrònic que contenia un enllaç a aquest vídeo:

La veritat és que mentre el mirava no sabia si el cantant era un friki d’aquests que surten de tant en tant a l’APM, si es tractava d’una animació informàtica, d’un home amb una màscara, o potser d’un autòmat amb la cara de cera, o si estava contemplant la versió humana del ninot d’un ventríloc. La solució, com passa sovint, la vaig trobar a Sant Google Gloriós.

L’home de negre a la presó de Folsom

Ja fa molts anys que m’agrada la música country. Aprecio la seva senzillesa harmònica i la seva capacitat d’evocar paisatges solitaris i polsosos, ferrocarrils transcontinentals, herois anònims i oblidats, gent que lluita per tirar endavant i que quan s’acaba el dia busca alguna raó per continuar creient. I si em fessin triar un sol intèrpret d’aquest gènere, segurament la meva elecció seria el gran Johnny Cash, l’home de negre, el cantant de la veu cavernosa, el defensor de les causes perdudes i dels desafavorits.

La travessa del desert de Brian Clough

Els aficionats al futbol saben perfectament que cada any pugen tres equips de segona divisió a primera. Molts tornen a baixar, o bé es mantenen durant poc temps a la màxima categoria. El que ja no és tan normal (jo no ho he vist mai) és que un equip que ha pujat de segona acabi guanyant la lliga de primera. I encara menys, que l’any següent arribi a semifinals de la Copa d’Europa. I si resulta que l’entrenador que ho ha fet possible, al cap d’uns anys repeteix els mateixos fets amb un altre equip, però a sobre ho millora perquè acaba guanyant la màxima competició europea (i no un any, sinó dos consecutius), aleshores hem de concloure que ens trobem davant d’un geni de les banquetes.

Aquells U2 dels vuitanta...

Fa molts anys, va haver-hi una època de la meva vida on estava totalment convençut que els Modern Talking eren el millor grup del món. Per sort, alguns dels meus amics estaven musicalment més avançats que jo i gràcies a les cintes que em deixaven (sí, sóc de l’època del casset) van contribuir a augmentar una mica la meva patètica cultura musical del moment.

Un d’aquests amics era un fan absolut d’un grup anomenat U2, del qual evidentment jo no havia sentit a parlar mai (i de fet, aleshores, ben poca gent). Recordo com si fos ahir que em va deixar una cinta on hi havia gravat un concert pirata, amb una qualitat de so bastant lamentable, que els irlandesos havien gravat a la ciutat italiana de Bolonya. Em va agradar a l’instant, tot i que aquella música era totalment diferent de la que solia escoltar jo. L’interès que em va despertar va fer que em comencés a comprar els discos que tenien al mercat. I molt poc temps després va arribar el gran “boom” amb la publicació de The Joshua Tree, el disc que va suposar la seva gran explosió a nivell internacional, que encara dura.

Actualment, ja fa temps que han deixat d’interessar-me musicalment parlant (tot i que els seus concerts en directe tenen més èxit que mai), i sobretot em carrega moltíssim el paper de salvador de l’univers que ha adoptat el cantant Bono (motiu de freqüents discussions internes al grup, que malgrat això continua tenint la mateixa formació original). Avui, un dia després d’any nou, em ve de gust recuperar precisament la cançó New Year’s Day, per mi una de les seves millors peces, extreta del seu àlbum War (de l’any 1983) i que va suposar un punt d’inflexió en la carrera de la banda, gràcies a temes com el que us presento, Sunday Bloody Sunday o 40. Una cançó que em porta molts records i que em retorna a la meva adolescència i al moment en que el grup em va enamorar. Com se sol dir, va ser maco mentre va durar.

Feliç 2012!

Quan cauen les façanes

Fa una mica més d’un any vam parlar de Buried, una pel·lícula que tenia com a principals característiques les reduïdes dimensions on transcorria (un taüt) i el fet de tenir només un actor en escena durant tot el metratge. Doncs bé, sense arribar a aquests límits (m’imagino que insuperables), l’acció de Un déu salvatge ens presenta a quatre personatges (dos matrimonis) reunits en una sala d’estar d’un pis novaiorquès, on han quedat per parlar d’una baralla que han tingut els seus respectius fills.

El futbolista doctor amb nom de filòsof

Dilluns, 5 de juliol de 1982. Estadi de Sarrià, Barcelona. Últim partit de la segona fase de grups del Mundial 82. Brasil, màxima favorita al títol i que ha guanyat els cinc partits anteriors, admirada unànimement pel seu futbol d’atac atractiu i fantasiós, s’enfronta a una Itàlia que s’ha classificat de miracle després d’empatar els tres primers partits i passar a la fase següent per diferència de gols amb Camerun. Paolo Rossi, davanter centre de la selecció transalpina, encara no s’ha estrenat com a golejador i les crítiques no es fan esperar. Aquella calorosa tarda de juliol, però, Itàlia i Rossi es desperten de cop; la squadra azzurra juga el seu millor partit i l’ariet marca els tres gols que permeten al seu equip passar a semifinals i que envien als brasilers cap a casa, malgrat l’excel·lència del seu joc. Plora Brasil i plora mitja Espanya, que amb la seva selecció eliminada havia dipositat les seves simpaties en un dels millors equips que ha donat mai el futbol.